D’on ve el 8 de març?

El 19 de març de 1911 va ser el primer cop que es va celebrar un dia anomenat Dia de la Dona a Europa. Va ser als països centrals d’Alemanya, Suïssa, Àustria i Dinamarca. Als Estats Units, però, les commemoracions portaven ja tres anys d’avantatge, ja que es van iniciar el 1908, i el dia escollit va ser el darrer diumenge de febrer. Aquestes reivindicacions en bona part provenien de la situació en què quedaven les dones sobretot a partir de la Revolució Industrial, que va donar lloc a les anomenades “dobles jornades laborals”: treballar dins i fora de casa. Per això, a finals del segle XIX i principis del XX es va començar a fer necessari millorar aquestes condicions. Calia una reducció de jornada, prevenció de riscos laborals, regulació del treball de les criatures, etc.


Abans d’arribar al segle XX, ja el 1857 va tenir lloc una vaga de dones nord-americanes que treballaven en el sector tèxtil, i pel que semblaria va tenir lloc un 8 de març. A més, s’hi sumarien els fets de la fàbrica Cotton, on les treballadores en vaga s’havien tancat per demanar millors condicions de treball i el propietari la va incendiar. També s’hi afegeix l’esdeveniment de què més constància es té, la vaga de treballadores de l’empresa Triangle Shirtwaist Company a Nova York.


Així, totes aquelles experiències van anar teixint una consciència feminista en una part de la població i va ser a l’any 1910 quan Clara Zetkin, una política i feminista alemanya, va proposar establir un dia per reivindicar el sufragi femení. És d’aquí que apareix la primera commemoració europea, el 1911. Tot i així, els anys següents van estar marcats per la Primera Guerra Mundial, i, en aquell context, la demanda va ser bàsicament de pau. Després, un 8 de març de 1917 a la Unió Soviètica van tenir lloc unes manifestacions en què es demanaven aliments i el retorn dels combatents. Al cap d’unes dècades, les Nacions Unides van proclamar que el 1975 es dedicaria un any a les dones; i el 1977 es va establir el 8 de març com a Dia Internacional de les Dones. 


I què va ser el sufragisme? Doncs com sabem va ser un moviment a favor del dret de vot per a les dones. Altre cop, les nord-americanes van iniciar el camí l’any 1848, quan va aparèixer aquesta reivindicació a partir dels moviments antiesclavistes. Les nord-americanes van passar el testimoni a les sufragistes angleses, i d’aquí el moviment va anar expandint-se i va resultar ser un èxit en altres països com Finlàndia, on les dones van aconseguir votar el 1907; a Suècia, el 1918, i després a Alemanya, Itàlia, Àustria, Hongria, etc. A Catalunya i a l’Estat espanyol el dret a vot va arribar amb la Segona República i a França no va ser fins al 1946. Però quin va ser el primer país amb sufragi universal? Austràlia, el 1902.


A casa nostra la història del sufragi femení va lligada entre d’altres a noms com aquests: Dolors Monserdà, amb el seu Estudi feminista, publicat ja el 1909, considerat per la historiadora Mary Nash com un dels textos fundacionals del feminisme català. També Francesca Bonnemaison, des d’un catolicisme social, que va fundar l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, el 1909. Carme Karr i Àngela Cardona, l’any 1917 des de la revista Feminal. Aquesta revista transgressora representava poder accedir a publicar i a arribar al públic per presentar les pròpies idees, les inquietuds culturals i intel·lectuals de bona part de les dones catalanes. A Catalunya també trobem dones compromeses des del món de la cultura, amb Margarida Xirgu, Víctor Català, Lluïsa Vidal, Pepita Teixidor o Lola Anglada. Des dels moviments educatius i de renovació pedagògica, amb Rosa Sensat i Leonor Serrano. O des del moviment obrer, amb Teresa Claramunt.


  Avui en dia el debat que proposa el feminisme, conscienciant en pro de la igualtat de drets, i les seves reivindicacions continuen sent actuals aquí (diferència salarial per la mateixa feina, insuficients baixes de maternitat, violència masclista, sostres de vidre...), i en molts països del món d’una manera més accentuada.