Adeu, Titet petit

Quan jo era infant, i després de jove, el pare del Titet petit, en Maties, i el seu oncle, l’Agustí, treballaven al molí del Celdoni. Quan jo hi anava sempre preguntava per ells i, si coincidia que hi eren, hi anava a parlar. Els preguntava si havien parat la garbella al toll de la Farga, o si havien tirat una anguilera al toll dels Ofegats, o si era temps de caça, què havien caçat el diumenge passat.


A vegades, anàvem a treure l’anguilera o la garbella del riu i gaudíem si havien quedat plenes de carpes o d’anguiles, o anàvem a mirar si els llaços que havien parat abans de començar a treballar, o el dia abans, havien agafat algun conill. M’ensenyaven els senderons i on i de quina manera s’havien de posar els llaços.


Més gran, em vaig ajuntar com a membre de la millor colla de caçadors que hi havia a Montblanc, la dels germans Titet. Els diumenges de caça sortíem de negra nit, en la foscor, i segur que amb el lladruc dels gossos havíem despertat tot el veïnat dels carrers Mur i Pedrera, que és on vivien i era el lloc de sortida del dia de caça.


Quan ens començàvem a trobar al carrer Mur s’alçaven d’una revolada els Titets grans, el Ramon i el Pere, i al cap de no res també baixava el Josep, el Titet petit, que deia i insistia que ell també volia venir a caçar, però era massa petit per anar-hi, i se’n tornava al llit ple de plors i amb cara d’enfadat.


Hi havia dies que, quan arribàvem a Sant Joan, començava a clarejar, i ens passàvem tot el diumenge amb els gossos buscant, i quan feien saltar algun conill o llebre, l’escopeta precisa del Maties o de l’Agustí segur que feia la peça. Els dies que anàvem a la perdiu era caminar quilòmetres sense parar, i també el Maties i l’Agustí eren uns fenòmens a l’hora de tombar aquests ocells amb tota facilitat. A l’hora d’esmorzar o dinar era una meravella: les converses, el tracte amb els gossos, les explicacions dels camins i de les muntanyes... 


L’únic que fallava en aquella extraordinària colla de caçadors era jo, que no encertava ni conills ni perdius. El cert era que jo posava més atenció en les converses i els personatges que a encertar els trets.


No sé com però en les primeres dianes que vam fer amb la gralla del Josep Maria Moreno, en què l’acompanyàvem el Gabriel Vallbona, el Joan Ollé i qui escriu, se’ns va presentar un Titet petit, tan petit que portava les sabates de xarol que havia estrenat per la comunió.


Fos l’hora que fos, ell es presentava allà tot mudat i agafava la carpeta de la solfa i es passejava amb una colla de joves que érem del més esbojarrat que hi havia a Montblanc. Si anàvem a tocar a qualsevol poble i a qualsevol hora, el Titet era allà. Si ens convidaven a esmorzars per les cases, aquell brivall hi era present; fins i tot si després de tocar ens n’anàvem a la platja, ell ens hi acompanyava. O si fèiem algun sopar de xerinola, ell també compartia plat i got amb nosaltres. I això va durar uns quants anys.


L’any 1981, a les Festes de la Serra, també estava amb tota la tropa que vam fer la Mulassa, el Drac i l’Àliga, i després ell, ja de gran, sempre el veies a la Festa Major i a les altres diades a la plaça amb els gegants i el seguici, o per Setmana Santa, amb els armats. En aquest moment en què ens ha deixat de cop, i en una edat encara jove, he volgut escriure aquestes ratlles en record del Josep Miró, i d’aquells moments meravellosos de la nostra joventut.