El serial del portaavions

Senyores i senyors, el món ja fa temps que és a l’inrevés i, francament, mira que costa trobar el mitjó parell quan es renta la roba i és l’hora de plegar-la i acabes tenint un munt de piles de mitjons per aparellar, perquè els humans som tan desgraciats que no portem a la pràctica allò de comprar tots els mitjons iguals. Doncs sí, el món està igual que la pila de mitjons per aparellar, i així ens va.


Tinc un amic que és d’Irlanda del Nord que ja fa temps que també se’n riu del seu país, en aquest cas, l’Anglaterra de la senyora Maria Teresa, fins al punt, i això que porto temps i anys tractant amb gent de ses Illes, però britàniques, de dir-ne “Banana’s Republic”. Mai en ma vida m’hauria imaginat de sentir que un ciutadà de ses illes de sa Majestat la reina del “gin and tonic” parlés en aquests termes dels mateixos territoris. I tot plegat ve arran del soap opera en què s’ha convertit l’afer aquest de la sortida del Regne Unit de la Unió Europea quan parlem ambdós del Brèxit.


Aquí tothom pot plantejar diverses hipòtesis, però francament, començo a veure que es va plantejar un referèndum a la brava, que ningú volia plantejar i que els tripijocs de l’extrema dreta, les seves mentides i el seu populisme van fer que sortís el sí, i ara, com que realment no es volia sortir, doncs fem una mena de capítols interminables de Vent del Pla, però a l’anglesa. De fet, si haguessin fet cas de Jacques De Gaulle, que al seu dia no volia que entressin els britànics al llavors anomenat “mercat comú2, potser viuríem millor, i és que deia que eren, un “portaavions dels Estats Units”, i així ha anat al projecte europeu.