De Sherlock Holmes a Joana Raspall

Les aventures de Sherlock Holmes sempre resulten entretingudes. Tant petits com grans hi poden descobrir un munt de possibilitats deductives a partir del raonament que utilitza en Sherlock per resoldre els casos. En pic es passa el moment inicial més dramàtic, tot és una voràgine de possibilitats. Apareixen testimonis, sospitosos, pistes que no se saben si són falses o encertades. Un misteri en què un, el lector, acompanya el protagonista en la resolució, i on al final tot sembla tan lògic. El seu autor, en Conan Doyle va crear una saga d’històries que es van portar posteriorment a la gran pantalla, hi ha desenes de pel·lícules, sèries i diversos jocs d’ordinador. Tots els actors que l’han encarnat li han donat un toc diferent, però tots havien de mantenir el to racional ben elevat. Els seguidors de les seves aventures i misteris poden encaminar-se a Baker Street, a Londres, el carrer que alberga el museu d’en Holmes (ja que és la ubicació on l’autor hi va situar la casa del famós detectiu). 


Aquest personatge sovint se’l representa amb un barret i una pipa, però es veu que originàriament aquests ornaments no hi eren, sinó que van ser un afegit per donar elements característics al personatge. 


De novel·les de detectius n’hi ha de ben famoses, a més d’aquestes d’en Sherlock, tenim Miss Marple, l’entranyable protagonista d’Agatha Christie. Una dona que té un bon poder deductiu, i que encerta el funcionament de les trames misterioses, perquè té un bon coneixement de les persones, de com pensa aquest o aquell personatge. Un altre protagonista ben conegut de la mateixa autora seria Hèrcules Poirot. A molts els deu sonar el llibre o la pel·lícula de l’Orient Express. Un clàssic de les novel·les policíaques. I si algú vol anar als orígens d’aquest tipus d’històries hauria d’anar a beure de les d’Edgar Allan Poe. I qui vulgui un Poe en català, també pot llegir el relat de Salvador Espriu titulat Letizia, de l’any 1937, una història gòtica.


Si de la resolució lògica de misteris passem al gènere de la ciència-ficció pròpiament, trobem autors catalans que n’han escrit a bastament, com Manuel de Pedrolo, amb el seu clàssic: el Mecanoscrit del segon origen. Però no només aquest, Pedrolo té una sèrie de relats breus i llibres inquietants: mons en un granet de sorra, marcians en el dia a dia, transformacions...


En la mateixa línia, i amb tocs de surrealisme i paradoxa, trobem els contes de Pere Calders. Uns relats sorprenents, que combinen tant la inversemblança de les situacions com la ironia o el joc de l’estrany. De Calders potser el títol que més sona és Cròniques de la veritat oculta. Humor i elements fantàstics a dojo.


I si anem encara més enllà trobem la versatilitat de la poesia visual i el teatre de l’absurd d’en Joan Brossa. Qui no coneix la imatge d’una pistola formada per la paraula poema? O una clau que són les lletres de l’abecedari? Aquestes lletres són doncs la clau de l’escriptura, de la llengua. I els poemes poden abocar unes sensacions que poden ser ben intenses.


Deia Joan Vinyoli: “El mar és ple, però jo em passo dies omplint-lo de mirada. Cal saber-ho fer: que mai no se n’adoni, com si no el tinguessis en res tot i la seva immensitat” (del poema “El vell i el mar”, dins el llibre de 1984 Domini màgic). Omplir el mar de mirada, quina perplexitat! I el títol del poema és el mateix d’un conegut llibre d’Ernest Hemingway, del 1952. A més, escrivia Bartomeu Rosselló-Pòrcel: “Tota la meva vida es lliga a tu com en la nit les flames a la fosca” (un poema dedicat “A Mallorca”, durant la Guerra Civil, i escrit a Barcelona el setembre de 1937).


I acabem amb uns versos alegres de Joana Raspall: “Tinc un llibre fet amb pètals de rosa, esquitxos de mar i olor de maduixa. Per fer lletres d’or, una papallona s’espolsa les ales i el sol les dibuixa”. (del poema “El llibre meravellós”, del recull Olor de maduixa, 2015).


L’estiu ens pot apropar de nou a les lletres, amb temps per assaborir-les. Avui hem esmentat algunes de les moltes possibilitats en novel·les policíaques, en ciència-ficció, fantasia i poesia.