Caram amb les mosques!

Senyores i senyors, els mosquits m’estan donant treva, almenys fins als moments en què estic escrivint aquestes ratlles, de forma pausada i pacífica, ja que, a manca de mosquits, francament, no em pica res i, per tant, senyores i senyors, em sento feliç i si no fos per d’altres temes, gairebé realitat. I un dels altres temes que m’impedeixen sentir-me plenament realitzat com a trist humà que soc, és que ara, quan el mosquit sembla que està tranquil, les mosques han agafat el poder total i absolut del meu poble i, per extensió, de casa meva. 


Històricament, el meu poble i els del costat també, han estat pobles territori de mosques quan arriba aquesta època de l’any, en què inclús el més net pot sentir-se enganxós i els ceps ja estan crescudets i els raïms van agafant la forma idònia abans de ser collits. Sí, les moques m’acompanyen quan arribo a casa, fotent-se enmig de tot el que intento fer; es foten enmig de la vida del meu gat; enmig del menjar del meu ‘minino’ i enmig de tot el que poden; no respecten ni la intimitat ni res, volen anar on els rota i francament, trobo que són molt desagradables. Fixeu-vos si arribem a tenir mosques enguany que, si en lloc de mosques fossin mosquits, tot jo no tindria ni braços ni cames visibles; seria un gra de cap a peus i em mouria tot rodolant per casa i pel carrer, implorant caritat a tothom que passés pel meu voltant que em rasquessin, per la immensa picor que tindria.


El pobre gat meu té ganes de menjar tranquil, té ganes de fer la migdiada tranquil, i jo imploro a l’exèrcit unit de mosques que a veure si tenen pebrots d’anar a una fàbrica d’insecticides a tocar els pebrots.