I la Masia?

Aquest estiu ho han tornat a fer. I no sembla que hagi de ser l’últim cop. A començaments d’estiu, tot just quan les competicions esportives finalitzen, s’obre un dels períodes complementaris al dels campionats: l’anomenat “mercato”.


Fitxatges, clàusules de rescissió, titulars, rumors i especulacions a l’ordre del dia. Sucosos titulars de diari i avions amunt i avall per reunir-se amb representants de jugadors, agents i directius del món futbolístic. 


Si fixem la mirada al primer equip del Barça, aquesta és la història de cada any i aquest juliol no n’ha estat una excepció. De negociacions, traspassos i propostes de cessió, també n’hi ha hagut. Besiktas, Vissel Kobe, Getafe, Atlético de Madrid, Tenerife... Les xifres? Estratosfèriques, com sempre, però ja formen part de tot un conjunt mediàtic que sembla difícil imaginar fins on pot arribar. No és aquest, però, l’objecte d’aquest article, tot i que també podria ser-ho. 


El propòsit era parlar dels valors formatius, i de la incomprensió per haver de fitxar sempre a cop de talonari grans cracks –o suposats cracks– d’altres lligues, i estrelles teòriques d’equips que venen i revenen jugadors sense cap altre interès que el purament econòmic i de l’espectacle. Aquest és el fracàs de la Masia. 


La Masia –des d’un punt de vista ampli, comptant també el conjunt d’escoles formatives que els blaugranes tenen arreu del món– se suposa que tenia per objectiu poder formar des de petits i durant l’adolescència i la joventut aquells futurs jugadors del primer equip del Barça. O, com a mínim, que l’entrenador del primer equip i el conjunt de la direcció esportiva tinguessin anualment a disposició tot el seguit de futurs jugadors per defensar la samarreta blaugrana allà on calgués.


  Què passa, però, quan en una alineació habitual d’un partit de futbol, veiem que els jugadors que tu has format són numèricament testimonials? Potser podem excusar-ne la responsabilitat en una temporada concreta. D’acord, podria haver-hi hagut una mala anyada, i que justament en aquella temporada no poguessis pujar cap jugador del filial, però la qüestió és que això va repetint-se temporada rere temporada. I ja en fa unes quantes.


Entre les alineacions futbolístiques i els mercats d’estiu, hom té la sensació que només pot haver-hi una d’aquestes dues explicacions: (1) o realment hi ha un problema estructural al futbol formatiu blaugrana que no permet que surtin jugadors prou preparats per a la màxima competició, o (2) els responsables polítics del club i els dirigents esportius no veuen en la Masia una prioritat i prefereixen fitxar al mercat futbolístic abans que fer confiança als jugadors que ells han format. 


Això no vol dir que el Barça no hagi de fitxar jugadors, i que no es pugui complementar l’equip amb grans aportacions internacionals de primer nivell, ja que moltes vegades ha funcionat –tots recordem noms memorables!– i no podem renunciar a portar el màxim talent al Camp Nou.


Des del meu punt de vista, el problema rau en què la columna vertebral de l’equip caldria que provingués sempre de la Masia, amb joves que comparteixen els valors de l’equip i que, per a ells, jugar al primer equip del Barça fos la seva màxima aspiració esportiva i no una simple etapa en la seva carrera, ja a l’espera de ser recomprats per un altre equip. L’ideal seria que quan l’equip, ara arlequinat, sortís al camp, tothom pogués veure-hi set, vuit o nou jugadors que haguessin format part de les categories inferiors del club, que haguessin après i haguessin madurat amb la teva estructura tècnica. 


L’estil de joc i els valors no poden comprar-se a cop de talonari, encara que sigui posant publicitat a la samarreta.