Rocallaura

Montblanc, la Guàrdia dels Prats, Solivella i abans de travessar la riera de Maldanell girem a l’esquerra, abandonant la C-14 i entrant a la TP-2335. Deixem enrere la Conca de Barberà per endinsar-nos a l’Urgell, ja a les Terres de Lleida. Som divendres a la tarda i ens dirigim a Rocallaura, a passar tres dies al balneari.


Per bé que l’estada va ser a l’abril, tot just ho recordàvem aquesta setmana d’agost, de turisme, para-sols a la sorra i peus a l’aigua. A l’abril, a Rocallaura, vam trobar-hi, en canvi, la tranquil·litat necessària per ordenar idees i esbossar projectes. Així, si és cert que l’estiu sembla que ens porti inexorablement a la costa, també és bo reconèixer que els millors moments els trobem terra endins. 


Un cop passada la població estricta de Rocallaura, a mà esquerra trobarem l’antic balneari, una masia tradicional catalana de parets grogues que avui és fonda i casa de colònies. Si seguim endavant sense aturar-nos-hi, serà senzill que divisem a mà dreta el nou balneari, al qual podrem accedir a través d’una rotonda decorada amb grans pedres característiques de la zona. Es tracta d’un gran edifici plenament condicionat a les necessitats d’avui, després d’unes reformes que van tenir-hi lloc farà una quinzena d’anys. De tall clàssic, i amb una plaça enrajolada central, disposa d’unes teulades pronunciades que ens poden fer pensar en nevades hivernals. No ens ho vam pensar gaire i tot just després de fer el check-in, i de deixar les maletes a l’habitació, vam dirigir-nos a l’espai aquàtic. Per bé que la sala d’aigües no és especialment gran, sobretot en comparació amb altres centres termals propers, el fet que durant bona part d’aquella tarda en fóssim els únics usuaris va relativitzar-ne les dimensions.


Les grans vidrieres que connecten l’interior de les piscines amb el paisatge exterior són un dels punts forts de l’espai, ja que et permet estar en contacte visual directe amb aquella massa arbòria que enriqueix i conforma la vegetació urgellenca. Des d’allà, a més, mentre vas esbargint-te dins l’aigua o descanses entre les bombolles dels sortidors, pots contemplar la mesura del pas del temps, a partir d’un sol que a poc a poc es va ponent, fent arribar la nit. 


Mentre el cel ja s’anava enfosquint i s’obrien els llums exteriors del balneari, vam donar per acabada la sessió vespertina de les relaxades aigües medicinals i, entenent que ja aniríem de visita gastronòmica dissabte i diumenge, vam optar per quedar-nos a sopar al mateix hotel. Amb un tast informal de formatges, vins i croquetes en vam tenir prou, en una sala de sofàs i taules baixes presidida per dues columnes imponents de caràcter històric. 


Ja tornant a l’habitació, vam parar-nos davant d’un cartell, a mode de pòster, que hi havia penjat en una de les parets dels espais comuns. Es tractava d’una reproducció d’un dels anuncis històrics de l’indret, amb aquella tipografia tan característica dels cartells d’abans. A l’anunci d’Aigua de Rocallaura, hi apareixia una dona que podria representar una infermera, mostrant una ampolla de vidre etiquetada com a tal i explicant que podia demanar-se a farmàcies i colmados com a aigua de taula, ja que se servia en garrafes o embotellada.


Es veu que el vincle de Rocallaura amb la qüestió de les aigües termals prové de fa una mica més d’un segle, de principis del XX, la mateixa època en què van anar-se obrint establiments similars en altres punts estratègics de Catalunya. La modernitat i el fenomen dels primers estiuejants van oferir unes possibilitats que amb els anys van anar ampliant-se. En aquest cas, es remunta des del 1909, quan l’aigua de Rocallaura va ser declarada d’utilitat pública i una dècada després, el 1917, s’hi construiria l’hotel. Avui, el fet de trobar-se a la serra del Tallat i estar en el marc paisatgístic de La Ruta del Cister, li ofereix un encant geogràfic especial.