Santuari del Tallat

Després de la relaxada tarda-vespre de divendres al balneari, l’endemà al matí vam decidir fer una petita excursió improvisada fins a un dels indrets patrimonials de la zona, el santuari del Tallat, tot reservant el monestir de Vallbona de les Monges per a l’endemà, diumenge.


Així, després d’esmorzar al mateix hotel —un suc de taronja, una torrada amb formatge i alguns croissantets, vam dirigir-nos cap a aquest edifici gòtic de silueta blanca i planta rectangular en el qual havia estat en alguna ocasió de petit, amb mos pares, però que em venia de gust redescobrir i ensenyar.


  Situat al cim d’un turó de 787 metres d’altitud, és una caminada saludable per a aquells que els agrada l’excursionisme, ja que et permet respirar aire pur i reconnectar amb cadascun dels elements de la natura, els arbres i els diferents camps sembrats. Si teniu pressa o preferiu la comoditat que ens ofereix el cotxe, també es pot accedir fins a la porta del santuari marià en vehicle privat. Podeu triar.


Si a mesura que pujàvem ja anàvem contemplant el repòs que ens ofereixen les contrades de l’Urgell, quan vam arribar a dalt vam entendre per què triaren aquest indret per construir-hi l’edifici. Des d’allà, a part dels més recents molins de vent —les aspes dels quals semblaven girar amb certa quietud—, es té una vista privilegiada a cavall de l’Urgell, la Conca i també la Segarra cerealística.


Malauradament, quan ja érem allà vam trobar-nos amb la porta del santuari tancada —tampoc no havíem mirat horaris ni possibles visites guiades—, però vam aprofitar per fer algunes fotografies panoràmiques, que també va estar molt bé.


A més, tot i que ens vam quedar sense poder-lo visitar, sempre ens quedarà conèixer-ne la història detallada a través del voluminós estudi que va dedicar-hi l’historiador i arxiver Josep Maria Sans Travé, Història del Tallat (Edicions Virgili & Pagès, 1986). A més de la mateixa història de l’indret, el durant molts anys director de l’Arxiu Nacional de Catalunya va incloure a les més de 300 pàgines del llibre diversos mapes de la zona, fotografies de processons i de moments assenyalats del santuari, així com els goigs a “Nostra Mare Santíssima Verge Maria del Tallat. Venerada a Rocallaura, de l’Arquebisbat de Tarragona”, amb la lletra i la composició musical.


D’aquesta manera, sabem que allà hi havia, ja des del 1081, una torre de defensa que amb el temps passà a tenir una funció d’eremitori. Si al segle XIV es fundà l’església, al 1509 Ferran el Catòlic en feu donació al Monestir de Poblet. Ja a l’època contemporània, com passà en molts altres espais eclesiàstics, la desamortització de Mendizábal va fer que el santuari passés a mans privades. Avui, algunes de les peces que li eren pròpies poden trobar-se al Museu del Cau Ferrat de Sitges o al castell de Canet de Mar. Un altre bon motiu per fer quilòmetres i aprofundir el nostre coneixement sobre la geografia patrimonial de Catalunya.


Un cop ja baixàvem del santuari, ens vam decidir a conèixer de primera mà la població que dona nom al balneari on estàvem allotjats. Què se’n sabia de Rocallaura? Doncs tot just quan hi arribàvem, vam començar a sentir una música ben animada que ens convidava a passar dins del nucli municipal.


Resultava que just aquell dia, a la plaça, estaven celebrant-hi la Festa de la Cervesa. Així que, com us podeu imaginar, vam aprofitar per fer l’aperitiu amb una cervesa artesana ben fresca tot escoltant les diferents versions musicals que anaven tocant dalt d’una petita tarima. Les taules llargues, la gent vinguda de les diferents comarques veïnes i les garlandes que decoraven la plaça amenitzaven amb bon estil un moment màgic que ve podria haver sortit —per bé que aquestes eren artesanes— d’un anunci cerveser d’estiu.


Així, ja sigui per l’espiritual i pensatiu santuari del Tallat o per l’animada i bellugadissa festa musicada de Rocallaura, d’aquell dia vam recollir-ne grans moments. Perquè la felicitat també es troba en les petites coses.