Si el nostre fill o filla fos com un ocell, què representarien les dues ales? La resposta la podem concretar en dues idees: autenticitat i contenció. Aquestes idees resumeixen el que cal per tenir l’equilibri necessari per viure d’acord amb un mateix i també en una societat. És a dir, saber forjar una connexió pròpia, però també amb els altres.

Què ajuda a l’autenticitat? Escoltar-se a un mateix, defensar el que t’agrada, saber-se estimat incondicionalment, sentir-se validat. Quan els nostres fills tenen una rabieta, per exemple, una de les millors maneres d’aproximar-s’hi és validant-los les emocions. “Entenc que et sàpiga greu x”, “És normal que no t’agradi x”, “Entenc que això et faci enfadar”, etc. Perquè de fet ells han de saber que les emocions i sensacions que senten sempre són vàlides: por, ràbia, tristesa, alegria, eufòria, vergonya... El que hem de fer és ajudar-los a expressar-les d’una manera millor. “Entenc que no t’agradi marxar del parc tan aviat, tu volies continuar baixant pel tobogan, perquè t’ho estaves passant molt bé.” I llavors el nen o nena dirà “Sí”. I nosaltres podem continuar per exemple dient: “Ara hem d’anar a comprar, però demà podem tornar una estona més. Pots baixar una última vegada pel tobogan i marxem.” Una conversa de l’estil normalment acaba amb un “d’acord”, baixa pel tobogan i se’n van.

Continuem amb la validació. Posem per cas que un pare està parlant per telèfon, i el seu fill petit, que s’ha entretingut dibuixant, va a ensenyar-li el dibuix. El pare està distret i no li presta atenció. El fill pinta un altre dibuix i l’hi torna a mostrar al pare, que tampoc li fa cas. I així fins a tres o quatre cops. Després, quan el pare acaba la trucada, se’n va a fer alguna altra tasca. Llavors el fill llança tots els seus colors per terra, enfadat. El pare està empipat perquè el fill l’ha vingut a “molestar” quan parlava per telèfon i a més el renya per ser desendreçat i “no tenir paciència”. Què hauria hagut de passar en aquesta situació perquè fos millor? Si el pare no li ha pogut fer cas, a l’acabar hauria sigut el moment de compensar l’atenció que el fill necessitava i dedicar uns instants a mirar els dibuixos i a parlar-ne junts. A més de lloar-li la capacitat de distreure’s tot sol mentre el pare estava ocupat. I, idealment, durant els moments en què el fill anava a ensenyar-li els dibuixos, el pare podria haver-li fet algun gest amb què el fill se sentís emocionalment comprès. Quan el fill sigui més gran ja li podrem ensenyar que quan els pares parlen per telèfon no se’ls ha d’interrompre. 

Recordem que el paper de l’adult és clau: les respostes que donem a les situacions amb els menuts, sobretot quan hi ha un comportament que no ens agrada, poden reflectir directament el nostre inconscient, si no és que n’hem pres consciència i hem sigut capaços d’aprendre a respondre d’una manera més adequada, efectiva i justa.

Llavors, quan un pare sent que reacciona malament i automàticament a una situació amb el fill, primer hauria d’aturar-se, fer un treball intern, reflexionar: Què percebo que em falta en aquesta situació? Si per exemple algú sempre ha pensat que la gent no el respecta, una acció innocent del fill que no li fa cas a la primera perquè s’ho està passant molt bé jugant pot fer despertar en aquesta persona la idea preconcebuda de “ho fa expressament, no em respecta”. Però el fill no ho fa expressament, simplement li fa il·lusió continuar jugant, està sent autèntic, s’està escoltant a ell mateix. Ell té el dret de defensar el que li agrada.

Així, doncs, hi ha pares que tendeixen a projectar pensaments inconscients contra els fills amb crits i renyant-los incansablement. Sense adonar-se que aquestes sensacions les tenen ells, els pares, i no és culpa del fill que el pare les tingui. El fill simplement és, i il·lumina tots els racons de les nostres emocions. També els racons que no ens agraden, pors, complexos, frustracions, impaciència... És per això que fer de pare és potencialment transformador com a persona, perquè ens permet treballar i millorar tots els aspectes de les nostres emocions, gràcies als fills.

Saben els teus fills que te’ls estimes incondicionalment? D’aquí a uns dies, la segona ala, la contenció.