Senyores i senyors, quan aquest setmanari vegi la llum, faltaran ben just quaranta-vuit hores perquè els homes i dones d’aquest país i del conjunt de les Espanyes vagin a votar per enèsima vegada la persona que haurà de portar els destins de l’Estat espanyol els propers, vagin vostès a saber, mesos o anys. Tornarem, en definitiva, a fer el tanoca després que ja el mes d’abril féssim el mateix i l’envanit d’en Sánchez hagi estat incapaç de formar govern.

De fet, l’Estat espanyol té un greu problema de sostenibilitat com a tal, ja que arran de l’inici del procés català ha estat incapaç de formar majories o governs mínimament estables, i el Procés ha aconseguit que tots els partits polítics, monarquia inclosa, hagin acabat en un estat d’histerisme sistèmic que, francament, fa ben difícil que Espanya, com a tal, pugui articular un mínim projecte per a més d’uns pocs mesos.

I és clar, en un moment en què està a punt d’arribar un altre sotrac econòmic; en un moment en què la canalla i joventut del nostre país ha perdut la por; en un moment en què el deute de l’Estat és impagable; que les pensions perillen i que el model grec es podria traslladar ben aviat a l’Estat, les coses, senyores i senyors, no pinten gens bé. I és que diumenge anirem a votar, però no en sortirà, novament, res en clar.

Quan els governs manaven de veritat i no pas els poders als quals no podem votar, tal com ho fan ara, es feien plans per a terminis de cinc, deu, quinze anys; ara l’Estat tampoc podrà aprovar uns pressupostos, si no és que es munta una mena de govern “de salvament nacional”.