Fa uns dies parlàvem de les dues ales de l’ocell. És a dir el que cal als fills i filles per poder viure en equilibri i estabilitat d’acord amb un mateix i també en una societat.

Ens vam concentrar en l’autenticitat: Tenir una connexió amb el que un vol, amb el que un sent, poder defensar-ho, sentir-se validat, i estimat incondicionalment. L’autenticitat és tot allò que connecta la persona amb si mateixa.

Avui tractarem la segona ala, la contenció. I aquest punt és el que modernament molts educadors han anomenat “límits”. Se’n parla molt, com si fos un descobriment, com si els pares haguessin d’aprendre quelcom innovador que serà la clau de volta. Però, de fet, aquests anomenats “límits” no són més que l’aplicació del sentit comú, de la contenció, quan és necessari. Tot allò que no deixaries fer a un fill per sentit comú és el que avui en dia se li diu “límits no negociables”, és a dir, tot allò relacionat amb la salut, la seguretat d’ell o dels altres, i el respecte cap als altres i l’entorn. Són situacions evidents: No deixaríem que un fill begués del pot de lleixiu, que saltés pel balcó, que llancés algú escales avall, que mossegués un company, que ofegués un altre nen, que jugués amb el ganivet del pa, que estripés un document important nostre, que trenqués la làmpada amb l’escombra. I tampoc no permetríem que furtés el berenar a un altre nen, que es dediqués a anar llençant maduixes, papers, pintura...; pel carrer, que clavés estisorades a l’abric d’un altre nen, que pegués, etc. Totes aquestes situacions requereixen de la nostra vigilància, de la nostra actuació immediata. 

Així, si mossega o pega un company, haurem de separar-los, endevinar quina emoció no ha pogut ser expressada d’una altra manera, treballar-la, deixar-li clar que no pot mossegar-pegar, ajudar-lo a canalitzar l’emoció que sigui, d’una manera acceptable, i a més demanar perdó al company. En l’exemple de no estripar un document important nostre, aquí la nostra previsió és la clau. No podem deixar un document important al seu abast, tampoc gerros, ceràmiques, ganivets..., objectes que siguin valuosos per nosaltres o bé perillosos. En el cas del document, si l’estripa haurà estat per un descuit nostre, i per tant som nosaltres que haurem de millorar aquest aspecte. Ara bé, si ja hi ha hagut el descuit, és quan hem d’actuar ràpid perquè no faci a bocins el paper, traient-li el full de les mans i oferint-li una altra alternativa per estripar, com un full de la seva llibreta. Tot això és bastant obvi, perquè és sentit comú. 

Després, en la moderna fraseologia hi ha la denominació “límits negociables”. És a dir, la majoria de situacions. Posem-ne un exemple: nosaltres a les 21 h volem que el nen estigui dormint. Bé, una altra família haurà triat les 20 h i una altra les 22 h, pot ser interessant establir un horari concret d’anar a dormir o potser no, potser uns dies i no uns altres... En tot cas serà per conveniència i circumstàncies nostres. 

Així com és bo respectar la seva autenticitat, els seus desitjos, la seva autonomia en tot allò que es pugui, el que no podem fer, però, és no actuar quan sí que cal.

En un parc infantil, una mare i una filla (A) caminen, de cop s’apropa una nena que no coneixen amb la seva mare (B). La nena B posa les mans al coll de la nena A i vol fer força. La mare de la nena A espera un breu moment l’esperable reacció immediata de la mare B, per treure les mans de la seva filla del coll de l’altra. Però la mare B no fa res. Ràpid la mare A agafa les mans de la nena B i li treu del coll de sa filla. La nena A està espantada i plora. La mare B no només no ha actuat quan calia, sinó que diu que la seva filla el que volia era fer una abraçada. Cap disculpa per part de la nena B ni de la mare B. Cap explicació li fa la mare B a la seva filla, de per què no s’ha de fer allò. Res. Com ha de saber aquesta nena el que pot i no pot fer, si ningú, amb tranquil·litat, li ho explica? Com podrà entendre que ha de conviure amb altres persones, que no podem fer mal als altres? Per art de màgia els nens no poden saber què és segur i què no. Si som els seus pares no podem mirar cap a una altra banda. Quan són petits nosaltres els hem d’ensenyar la contenció, perquè quan siguin grans puguin fer-ho ells sols. Sentit comú.