Finalment, tal com anunciava la setmana passada, hem fet tots plegats el tanoca i almenys un servidor, senyores i senyors, abans d’anar a treballar va complir amb aquesta irònicament anomenada “gran festa de la democràcia”.

I és que mirin, senyores i senyors, si hem arribat a fer el ruc aquest passat diumenge dia 10 de novembre, que el que no van poder fer el senyor Sánchez i el senyor Iglesias en mig any, en quaranta-vuit hores ho han acordat per tal de fer un govern de coalició, se suposa que per als propers quatre anys. Ves quines coses, no em diran que no n’hi ha per agafar-los i fer-los pagar de la seva butxaca el cost d’aquesta nova contesa electoral. No es podien haver posat d’acord abans?

Són les coses de la política o de la irresponsabilitat; però aquesta presumpta irresponsabilitat ens n’han portat una de freda i una altra de calenta, ja que sempre acaba sent allò que “no hi ha mal que per bé no vingui”.

Així i tot, aquestes eleccions han tingut una cosa positiva des del meu humil punt de vista, ja que han suposat la fi política de Rivera; la fi de la prepotència elevada a la seva màxima potència i, per què no dir-ho, la fi d’una certa maldat per aconseguir beneficis polítics. Tot plegat se li ha girat en contra, i ara ve l’altra cara de l’assumpte, ja que davant del campionat a veure qui és més espanyolíssim, lògicament guanyen els espanyols de veritat: els fatxes de tota la vida, i el nen maquillat de Cid Campeador ha quedat noquejat i amb el seu partit fora de joc. Darrere, però, té alumnes molt aplicats i caldrà veure si Arrimadas s’acaba carregant el partit del tot.