Durant la República, Pompeu Fabra i Joan Coromines van treballar junts des de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Fabra, el seny ordenador de la llengua catalana, i Coromines, qui en el futur publicaria el gran Diccionari etimològic català i l’Onomasticon cataloniae.

Coromines considerava Fabra el seu mestre: una ment privilegiada que per sort va orientar la seva tasca, els seus estudis i publicacions en el camp de la filologia i envers la normativització de la llengua. L’objectiu prioritari de Fabra era dotar el català de les eines necessàries per poder ser una llengua normal. Calia uns tractats clars, útils i per a tot el país. Així, va publicar les Normes ortogràfiques el 1913, la Gramàtica catalana el 1918 (que actualitava la que havia publicat ja el 1912), i el Diccionari general de la llengua catalana el 1932. Aquesta ingent tasca només la podia fer algú amb un coneixement tant global com aprofundit de la llengua catalana, de les llengües romàniques i fins i tot de les anglogermàniques, com tenia Fabra. 

Això és especialment útil, ja que a vegades per trobar solucions ortogràfiques no només calia observar l’etimologia del mot, també calia mirar les solucions majoritàriament adoptades o més naturals en aquestes llengües. Cal no oblidar, també, que les obres de Fabra van tenir prou en compte la diversitat dialectal catalana per establir solucions compartides en tot l’àmbit lingüístic. 

Molts d’aquests avenços en la normativització del català, és a dir el camí de dotar el català d’una normativa oficial i comuna, van poder realitzar-se gràcies a l’encàrrec que li feu l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). 

Fabra era enginyer de formació, amb un gran coneixement dels àmbits científics, havia estat fins i tot catedràtic de Química a Bilbao. I al mateix temps era un expert en gramàtica i lingüística catalanes, però també francesa, romanesa, anglesa i alemanya. Des del 1911 és membre de l’IEC, i aquest mateix any se’n crea la Secció Filològica. L’any següent torna amb la família a Catalunya, on s’instal·la a la Badalona marinera d’aquell moment. La Diputació de Barcelona li adjudica una càtedra de Llengua Catalana, que la dictadura de Primo de Rivera li anul·larà dotze anys més tard, tot i que el 1932 la recuperarà fins al 1934, quan és empresonat als vaixells Ciudad de Cádiz i Uruguay, com a conseqüència dels fets del Sis d’Octubre.

En els anys successius, a més de la ingent tasca acadèmica (serà president del Patronat de la Universitat Autònoma de Barcelona), Fabra també tindrà una vessant pública i social en la causa catalana: d’una banda serà president de l’Ateneu Barcelonès, una institució cultural de gran rellevància, i de l’altra estarà al capdavant de Palestra, una entitat per apropar als joves la cultura catalana, la llengua, la història i el país.

El 1939, juntament amb la pena i la tristesa de tants catalans i republicans, marxa a l’exili. Abans d’establir-se definitivament a Prada de Conflent, publica a París la Grammaire catalane, i el 1945 és investit doctor honoris causa per la Universitat de Tolosa.

I durant el seu exili va continuar intercanviant-se correspondència amb el seu amic filòleg i company de feina dels treballs lexicogràfics de l’IEC, el també lingüista Joan Coromines. Havien treballat plegats a l’IEC, fins que l’exili portà Coromines a l’Amèrica del Sud, fins que va guanyar una càtedra de lingüística a la Universitat de Chicago, als Estats Units. És interessant llegir les cartes que s’intercanvia amb Pompeu Fabra, ja que es fa evident la seva llarga enyorança catalana. Coromines explica que és a terres americanes perquè no pot tornar a casa seva, però que si en qualsevol moment pogués no dubtaria ni un moment a deixar la seva feina i retornar a Catalunya. No serà fins al cap de molts anys que podrà complir el seu somni.

Hi ha diversos llibres i articles excel·lents que tracten la persona i l’obra de Fabra, i també de Joan Coromines. Les cartes, les conferències, els estudis, els anys d’exili, la rellevància cultural, política i social... Val la pena fer-ne una atenta llegida.