Senyores i senyors, després del temps primaveral d’aquesta setmana, que ha arribat després de l’Apocalipsi d’aquests passats dies, reconec que estic espantat, i més encara després de llegir un article que publicava el web d’una coneguda emissora de ràdio que es titulava “Per què els mosquits no piquen a l’hivern”.

Com vostès ja sabran, senyores i senyors, la meva obsessió pels mosquits és màxima, i després de l’estiu passat, també per les mosques, i és clar, em va faltar temps per començar a llegir l’article en qüestió.

S’hi explicava, a grans trets, que els mosquits mascles bàsicament la dinyen tan bon punt el fred s’intueix a l’atmosfera; ja veuen que els mascles som ben poca cosa. I en el cas dels mosquits femella, que són els causants del meu via crucis a partir de la primavera, doncs passa com en els humans, que les femelles no moren —les dones viuen més— i es veu que busquen el més mínim amagatall per hivernar. Tenen un mecanisme, es veu, que fa que els mosquits femella quedin bàsicament catatònics.

I aquest ve la relació amb el temps que ha fet aquests darrers dies; segons aquell article, tan bon punt l’organisme dels mosquits femella detecta que comença a fer una mica de bon temps, tornen a la vida, i textualment “surten com boges a buscar sang”, no en va han de refer el seu organisme de tanta hibernació, i a més, portar al món noves cries, a les quals de ben segur que els ensenyaran una foto meva perquè sàpiguen on han d’anar a picar. En fi, això de que surten com a boges em va fer, francament, esgarrifar.