Dèiem el cinc de desembre que Pompeu Fabra i Joan Coromines van treballar junts a l’Oficina Lexicogràfica de l’IEC. Allà on, entre tantes d’altres actuacions, es va establir la manera com hem d’escriure les paraules i es van normalitzar els topònims. Hi havia converses sobre què hem d’escriure, Montserrat o Muntserrat? Eliminem totes les lletres h, com proposava Fabra, i com de fet sí que va suprimir l’italià?

Mirant criteris d’història de la llengua i etimologia, de pronúncia dels territoris de parla catalana, i del que la societat lingüística podia acceptar, Montserrat s’havia d’escriure amb o, tot i que tenim Sant Llorenç dels Munts, i muntar, i per tant l’opció amb u havia estat sobre la taula.

Coromines i Fabra ho van tenir en compte, però van decidir prescindir-ne i no haver de seguir  amb aquesta opció amb u, ja que hi havia d’altres qüestions més crucials de l’ortografia per a les quals ja haurien de lluitar. Perquè així era la seva tasca. Fins llavors el català no havia tingut una normativa clara i al llarg dels segles els escriptors, i al segle XIX i XX els periodistes i la gent en general escrivia més o menys com li semblava, i ningú sabia com calia fer-ho. Per tant, quan hi havia una proposta en ferm per a una opció vàlida, hi havia sempre persones que ho havien escrit d’una altra manera fins llavors, o que defensaven altres opcions (a vegades més perquè era el seu criteri que perquè fos la millor solució per a la llengua). I això per a Fabra i Coromines representava una més o menys lleugera o feixuga lluita.

Calia que tothom fos conscient i entengués la importància de la normativització. Una normativa clara, compartida i acceptada. Qualsevol llengua normal necessita que els seus parlants sàpiguen com l’han d’escriure, és bàsic i evident. Totes les llengües actives i vives d’avui en dia, almenys en les societats avançades, compten amb una bona normativa. I nosaltres la tenim gràcies a Fabra, Coromines i el seu equip.

I en el cas de les h, van proposar suprimir-les per alleugerir la gramàtica. Una lletra que fins llavors, en molts casos, s’havia col·locat en les paraules aleatòriament, als llocs on a cadascú li semblava. Al final es va decidir que es mantindrien només les h històriques, però que es prescindiria de les que no ho eren. Així, Montblanc o bosc no calia que acabessin amb h, per exemple.

Quan Fabra i Coromines es van haver d’exiliar, l’un va anar cap a França i l’altre cap a l’Amèrica del Sud. Coromines va arribar a la ciutat de Mendoza, a l’Argentina, on va treballar a la universitat d’aquella ciutat, propera als Andes. La pena de ser-hi la va anar aplacant amb la dedicació a la llengua. Tenia com a objectiu publicar la Miscel·lània Fabra. Una obra que li va costar mesos de poder-ne gestionar la publicació, faltava finançament, però també hi havia qüestions tècniques: calia una impremta que comptés amb tots els elements tipogràfics necessaris, els símbols fonètics, etc. Trobar-la ja va ser difícil, i un cop localitzada calia anar-hi dia sí i dia també a supervisar-ne les galerades, el text i la maquetació. Quan finalment va publicar-se el volum, Coromines va seguir intentant posar-se en contacte amb Fabra per correspondència, des de feia mesos que li volia consultar els detalls de l’obra i enviar-li’n exemplars. La dificultat de la distància i els canvis de domicili feien que no poguessin contactar, finalment, fins més endavant.

Coromines volia marxar de l’Argentina, volia tornar a Catalunya, però primer hauria de passar per Nova York, on estaria un temps a la universitat, i on Fabra li enviaria una carta que no rebria fins mesos més tard. La carta del mestre Fabra, en aquells moments ja gran, agraïa la dedicació i el mestratge de Coromines per assolir una publicació amb tantes dificultats inicials, però amb tan bon criteri lingüístic. Coromines respon que se sent enterament pagat i feliç de la carta del mestre. Viure a l’exili i seguir treballant per la llengua en solitari, durant mesos, requereix temps, voluntat i consciència. Després l’autor del futur i enorme Diccionari etimològic català va guanyar una càtedra a la Universitat de Chicago. I allà es va  traslladar, per viure-hi durant força anys, molt a pesar seu. Sempre escrivia en les seves cartes: “Ho deixaria tot si pogués tornar a Catalunya.”