Fa anys vaig veure una pel·lícula (no en recordo el nom) en què dos antics amics es retroben anys després en un context diferent. Cadascun és ara a un bàndol oposat d’una guerra. Un dels amics és ara l’oficial d’un bàndol i acaba d’arrestar un grup dels altres, on hi ha l’antic amic, però no el reconeix. Tot i així, l’amic arrestat sí que se n’adona que aquell oficial és el seu vell conegut, i intenta apel·lar a aquesta antiga amistat d’una manera indirecta perquè els deixin lliures: Se li acut completar un enigma que anys endarrere el que és ara oficial li havia suggerit, la resposta del qual no havia trobat en el seu moment. L’arrestat va repetir l’enigma, que deia així, “Quan ho dius, es trenca”. I tot seguit va afegir la resposta, “El silenci”. En aquell moment l’oficial es queda parat, pensatiu, acaba de revelar-se-li la presència de l’antic amic davant seu. Haurà ajudat l’endevinalla a l’arrestat per poder alliberar-se? En aquest article no en podrem donar la resposta, ja que l’argument de la pel·lícula només el recordo vagament.

De silenci... n’hi ha manca en la nostra societat? Segurament al llarg de la història en les zones més poblades de soroll tampoc no en faltava, encara que segur que era menys intens. Si anéssim a un mercat a l’antiga Grècia, Roma o a l’època medieval, tal com Montblanc evoca cada mes d’abril, trobaríem un batibull de veus parlant i comprant. Si hi anéssim en dies festius com el Carnaval també sentiríem rauxa, etc.

Però d’alguna manera, en aquelles èpoques i en la vida de cada persona hi havia més espais de silenci que avui en dia. Deu ser que abans hi havia més gent que vivint al camp, en espais més grans, i per tant que coincidien menys persones per quilòmetre quadrat. Anar a treballar al camp implicava una relació més introspectiva amb un mateix o de petita col·lectivitat amb els companys. Ser pastor o mariner, també.

Els vastos paisatges rurals i marítims oferien a molts la calma i el silenci amb què podien omplir-se dia a dia per asserenar idees i emocions. Diuen que la natura omple el cos de bones sensacions, aireja la ment i la carrega d’energia positiva. Els arbres deixen anar unes partícules que flairem quan hi passegem per sota o quan el vent ens en porta l’agradable aroma; i només aquest fet ja és una petita acció que enforteix les defenses, i diguem que posa de bon humor el cervell. Hi ha gent que va a passejar per la natura per descansar, per trobar pau, però també per allunyar-se de les multituds de les grans urbs i assaborir aquests entorns de silenci.

  En aquest sentit, el cert és que, avui en dia, depenent de la localitat o la zona on es viu, aconseguir llargs espais de silenci és ben difícil. Si vivim en un poble tenim la sort de gaudir de l’absència de sorolls durant bona part del dia, i el descans nocturn pot ser més profund. En una gran ciutat, en canvi, els sons i els sorolls circulen per tots els carrers. Quan un obre la porta de casa amb intenció de sortir-ne el pot envair un xivarri constant.

Una munió de cotxes, botzines, senyals acústics dels vehicles prioritaris, motos que s’han tret l’ensordidor expressament... Cal anar mentalitzat. I finalment tota aquesta munió sorollosa forma part d’un teló de fons que ja gairebé no percebem, ja que l’hem integrat en el nostre dia a dia com quelcom normal.

El cervell sent els sons intermitents de la combinació silenci-soroll-silenci, etc.; però si un so hi és permanentment el cervell arriba un punt que ja no hi presta atenció. És la típica situació de quan un està en una habitació amb un aparell que fa un soroll lleuger i constant, com un aire condicionat, o bé en un bar amb el soroll de la màquina de cafè, al final un gairebé ni se n’adona. Llavors, quan una altra persona entra a l’habitació i fa el comentari del soroll que se sent, nosaltres diem que ni el sentíem ja, però que potser no ens n’adonàvem però ens impedia concentrar-nos.

El silenci és aquest bé tan preuat i necessari per a uns quants, almenys a estones, que reconforta i fa connectar amb un mateix, que permet pensar millor, concentrar-se i prendre decisions més calmadament. Que bé poder gaudir-ne ni que sigui de tant en tant.