Senyores i senyors, francament, n’estic ja fart del tema del coronavirus famós; i és que sigui l’hora que sigui, miris el canal que miris, escoltis l’emissora de ràdio que escoltis, només hi ha el monotema del coronavirus. I és que, definitivament, som una societat obsessiva que només es mou per impulsos temàtics puntuals, i a partir d’aquí els anem repetint i repetint fins que són els mateixos informadors els qui generen l’alarma.

En aquest sentit, se’n recorden fa un parell d’anys a les tertúlies, que es deia “anem a parlar del monotema” o es criticava que sempre es repetia el “monotema”, que no era altre que el Procés? Doncs ara el monotema és, sens dubte, el coronavirus.

I mentre parlem d’aquesta grip més o menys sofisticada, no ens recordem dels conflictes bèl·lics que provoquem nosaltres mateixos allà a les terres oblidades de Déu; ni ens recordem dels centenars de morts que provoquen les malalties com l’Ebola, el xarampió o la fam mateixa, en el nostre camp de concentració particular que és l’Àfrica; ni de les neteges ètniques diverses que hi ha; ni dels infames camps de refugiats; ni de la merda electrònica que aboquem als països del Tercer Món; o dels barcos abandonats a l’Índia; de l’espoli de minerals a llocs diversos del món o del finançament als dictadors més perversos.

En fi, ara, als països farts i tips, ens ocupa només una cosa, i això és el coronavirus. Ja se sap que quan un ric té un gran amb pus és qüestió d’estat, i quan cent pobres moren, són petiteses col·laterals. I així ens va en aquesta histèrica vall de llàgrimes.