La setmana passada parlàvem de Perpinyà, de la Universitat Catalana d’Estiu i de la represa de les emissions dels grups de TV3 i Catalunya Ràdio al Conflent. I apuntàvem que la Maternitat d’Elna era un edifici d’esperança. Per què? Doncs perquè és on les embarassades dels camps de concentració de les platges d’Argelers, Sant Cebrià de Rosselló i Ribesaltes podien anar a tenir els fills amb uns mínims de condicions higièniques, mèdiques i de la necessària serenor. Cal recordar que aquelles dramàtiques platges eren el lloc on els francesos van aïllar els republicans que fugien del cop d’estat franquista i de la dictadura. Platges sense condicions d’habitabilitat, és clar. No hi havia cases, ni calefacció, ni aigua calenta, ni cap plat a taula. Només gent sobrevivint al ras, al fred, a la gana, a les malalties i a la misèria. Fa vergonya pensar en les condicions en què es van deixar tot de ciutadans procedents d’uns pocs quilòmetres al sud, molts dels quals havien lluitat per poder defensar la República, amb uns ideals de democràcia i llibertat que els honoraven, i en contra d’un cop d’estat imposat que no els deixaria viure. 

Crear una Maternitat va ser idea de la infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz. Ella havia pensat en les persones en una situació més fràgil, delicada i transcendent de totes les que hi havia allà: les dones embarassades i els seus nadons. Com es podia assegurar que nasquessin uns nens en unes condicions com aquelles? Com es podia procurar que sobrevisquessin als primers dies, als primers mesos? I les dones? Com podien tenir opcions a superar un part sense netedat, sense suport anímic o mèdic si era necessari? Calia fer-hi alguna cosa. En primer lloc treure les dones d’allà. Portar-les en un edifici amb parets, resguardades de la climatologia, amb aigua potable. Havien de poder dormir en un llit, tenir llençols i roba neta. No havien d’estar patint per si menjarien o no, ni per la seva seguretat. Tot això, que són necessitats bàsiques de mínims, havia d’estar cobert. Després ja podien parlar del suport moral, de foragitar les pors, de les pesantors, malestars o indisposicions pròpies de la recta final de l’embaràs. A continuació calia abordar els dolors, les contraccions del part, comprovar que tot anés bé, acollir els nounats, donar la indispensable tranquil·litat i calma a mare i fill, tractar el postpart, tan físicament com emocionalment, i assegurar, en definitiva, que bebè i mare sobrevisquessin. 

Entendre tot això és fàcil, però si has tingut un fill ho sents molt més intensament, perquè t’imagines el drama afegit que seria si no es poguessin disposar d’aquest mínim de condicions. 

Allà van néixer centenars de nens i nenes que segur que s’han sentit plenament agraïts a la Maternitat, tal com ho van estar les seves mares. I nosaltres com a societat també ho hauríem d’estar. A vegades les persones ens perdem en notícies o esdeveniments que aconsegueixen molt de ressò mediàtic però que sovint són banals o intranscendents. En canvi, tot sovint bona part de la societat passa per alt iniciatives individuals, com aquesta de l’Elisabeth, que ajuden a centenars de persones i que realment conformen un abans i un després en algun camp i en positiu.

És lloable saber d’actituds i activitats de persones que n’han salvat a d’altres, o que els han fet la vida més fàcil en unes situacions complicades. De persones que no miren exclusivament el benefici econòmic o de poder que poden extreure d’una situació, sinó que ho fan perquè creuen que ho han de fer, perquè tenen uns ideals d’estat del benestar, de projectes, etc. que van més enllà del purament personal. 

Estic pensant, en la mateixa línia, en Irena Sendler que heroicament va aconseguir salvar 2500 nens jueus del gueto de Varsòvia, per qui els nazis tenien prevists camps de concentració. Els treia dins d’una maleta o cistell i anava acompanyada d’algun gos a qui havia ensenyat a bordar quan veia soldats nazis, per tal de camuflar els possibles plors dels infants. Arriscant la vida va salvar desenes de nens. 

I com l’Elisabetzh Eidenbenz i la Irena Sendler, també en Nicholas Winton, en Georges Loinger... caldria no oblidar les bones persones, a qui caldria aplaudir eternament.