Senyores i senyors creieu-me que visco en una mena de desconcert; i és que després de quasi no haver pogut desembarcar del creuer; haver anat sol per la carretera durant setmanes i viure en una certa tranquilitat, ara, el cap se m’envà, de tant i tant de moviment que començo a veure. Jo, que mosquits i mosques a banda, estava ben cofoi del terreny que la natura començava a agafar, ja he de tornar a esquivar ciclistes a la carretera; ja veig algun que altre crit que no toca pel carrer i en general, tot plegat ja em comença a recordar la desgraciada època de normalitat, en la que la raça humana tenia com a principal objectiu a la vida, carregar-se el que pogués del seu voltant.

Ara, com més va això de la desescalada, més veig que s’apropa la desgraciada normalitat, tot i que diuen que ara no serà normalitat, tal qual, sinó que serà la nova normalitat; i tot plegat, ja em direu. És a dir, tornar a fer els carallots com a raça aquí i allà, però a sobre amb mascareta? Jo em pensava que com a espècie havíem après algo, però no. Era patètic veure les imatges en els noticiaris aquest diumenge, d’avingudes tocant a mar plenes de gom a gom de gent fent l’esport més variat o gossos anant amunt i avall amb els seus amos o nens i nenes jugant com si el món s’estès a punt d’acabar.

 Vaja, que més que un estat d’alarma semblava que l’aigua s’estés sabruixin de l’olla, que el pitjor virus que ha inventat l’univers tingués ganes de tornar a destrossar; i mira que hi havíem posat imaginació per distreure’ns dintre casa. I els gossos, què faran quan els amos puguin sortir i ja no els treguin i els deixin tancats al balcó?