Senyores i senyors, posint-se les mans al cap o almenys jo me les poso; i és que des de que han deixat sortir a fer esport en això de les fases que ens toca viure, i especialment a partir d’aquest dilluns dia 11, estic que no dono crèdit a la quantitat de suposats esportistes que tomben pel carrer. I tal i com van les coses, estic encara per veure una pobre persona gran, amb malles i bambes, caminant a pas de puça.

I és que trobes gent amb xandalls, malles i la més variada gamma “Quechua” amunt i avall com a desperats i francament, jo no hem creia que a Catalunya hi poguéssin haver tants esportistes per metre quadrat com els que estic veient. De fet, ja no cal que sigui només per les ciutats o pobles, un servidor és fidel usuari del Coll de Lilla i francament, no havia vist mai tanta bicicleta i aquests sí, ciclistes soferts, amunt i avall Coll de Lilla; i és que a banda de les corves que té aquest sofert coll, un ha d’esquibar constantment ciclistes d’un temps ençà.

I clar, quan vas per la ciutat has d’esquivar els corredors més variopints, també ciclistes i jo ja no se que més, perquè francament i ho torno a repetir, no havia mai vist, en la zona en la que em moc, mai tant d’esportista per metre quadrat.

I a fe de Déu, que encara estic per veure, amb això de que les piscines encara estan tancades, que quan un dia caigui un nou aiguat d’aquells que fan por, algú no es posi dintre d’un toll d’aigua amb tratge de bany, intentant fer uns curts a l’aigua.

Francament, que aquest virus ens ha fet fer coses ben estranyes. Què farem quan arribi el proper virus?