Senyores i senyors, amb tot això de la pandèmia, fins i tot els insectes amb què hom conviu han canviat en relació amb altres anys. Així, si a aquestes alçades de l’any ja hi començaven a haver grapats de mosques “vulgaris”, vaja, comuns i corrents, aquest any, no sé si és pel confinament que no han pogut créixer amb normalitat, o bé per algun desordre al veure que els humans estaven tancats i com de tranquils estaven  els carrers d’altres indrets, doncs no han crescut, les pobres. Quelcom fisicomental els ha passat a aquestes pobres desgraciades, que s’han quedat en el que podríem anomenar, perquè ens entenguem tots plegats, en mosquetes del vi; unes mosquetes que al ser tan petites, tot i que n’hi hagi moltes, no molesten ni fan tan de fàstic com les “vulgaris” que en dic jo.

Doncs senyores i senyors, el que té aquesta mosqueta tan petita és que es posa als llocs més inversemblant i això sí, igual que la “vulgaris”, sempre acostuma a fer la ronda per indrets on hi ha matèria orgànica. Per altra banda, un altre espècimen que he vist que hi ha enguany és el de les arnes de la roba; n’hi ha un fart,facin-s’ho ben fort. A casa meva, és fàcil veure-les voletejar tocant les tovalloles, roba diversa, etc., ja que és clar, és la seva  feina, menjar roba. De fet, si alguna ho fes bé bé, l’entrenaria perquè m’allisés alguna peça de roba que està com a desvorada.

I finalment, senyores i senyors, tenim el tema odiós dels mosquits. Enguany, dono gràcies al senyor que ni els veig ni els afiguro i sobretot, no el pateixo.