Senyores i senyors, els processos de putrefacció, normalment, són lents però inexorables i sempre acaben fent pudor, molta pudor. De putrefaccions, normalment n’acaben patint tots els éssers vius al final de les seves vides, els vegetals… Però també hi ha altres menes de putrefaccions, que no fan pudor, però que acaben sent molt negatives, com la putrefacció moral d’una persona o la de les essències d’un país, de la seva societat, i podríem anar seguint. També, els sistemes informàtics tenien abans allò que se’n deia documents corruptes, que no deixaven de ser una mena de putrefacció d’un document en què hom treballava, o almenys en tenia la voluntat.

Aquests darrers anys estem veient, per exemple, com les essències del sistema espanyol van sortint de les clavegueres on viuen instal·lades i és clar, la pudor a putrefacció cada cop es fa més avinent. D’uns anys ençà, estem assistint a estranys espionatges on apareixen documents inventats, gravacions de dubtosa legalitat, policies que inventen relats inexistents, polítics que tenen més camarilla al seu costat que un rei d’una cort medieval, comissionistes i llotges del Bernabéu amb estranys negocis, presidents de la Generalitat amb herències d’escàndol, espionatges a telèfons mòbils, jutges que reemplacen la voluntat sobirana dels polítics, delinqüents en hores en què no porten uniforme, delinqüents amb corbata i estranys negocis reials.

I és clar, quin pot ser el futur d’un país en què els fonaments estan podrits? Un futur ben incert, però fa anys que respirem molta pudor.