Durant el meu any d’estudiant a la Universitat de València vaig passar moltes tardes a la Biblioteca d’Humanitats de l’avinguda Blasco Ibáñez. Així, aquell 2010, després de classe i abans que al vespre tinguessin lloc assemblees, reunions o trobades de país —a Benimaclet o al Carme, amb banda sonora d’Obrint Pas i els càntics a Guillem—, espigolava els llibres d’història contemporània del País Valencià.

A les pàgines dels llibres d’aquella sala de la biblioteca, amb tota una paret il·lustrada amb un gran mural al·legòric de la història valenciana, trobava alguns noms que anaven repetint-se i que apareixien associats als nuclis valencianistes i d’esquerres dels anys seixanta i setanta, a accions reivindicatives, campanyes i multicopistes. Un d’aquests noms era el de Vicent Àlvarez (Xàtiva, 1941).

És així com, encuriosit per conèixer més sobre els avatars del valencianisme dels anys seixanta, vaig decidir trucar-lo. Pocs dies després ens trobàvem a la cafeteria de l’Expo Hotel de l’avinguda de Pius XII, ben a prop de l’Institut Valencià d’Art Modern. Aquella va ser una conversa especialment interessant que m’ajudaria, després, a enllaçar conceptes polítics durant la redacció de la tesi doctoral.

I no és per menys. Llicenciat en Dret, aquest home de pensament i acció havia estat al darrere de bona part dels moviments estudiantils de les facultats valencianes dels primers seixanta, amb l’Associació Democràtica d’Estudiants Valencians (ADEV) i la publicació universitària clar del moment, la revista Diàleg. Advocat laboralista, la seva persistència per tirar endavant els projectes polítics el van dur a tenir un paper cabdal, aquells anys, a l’Acció Socialista Valenciana (ASV), el Partit Socialista Valencià (PSV) i al Frente de Liberación Popular (FLP).

Aquests darrers anys, he anat seguint amb interès la ingent tasca memorialista que està duent a terme al voltant dels anys viscuts, que és també la intrahistòria del valenciansme i l’esquerra del darrer terç del segle XX: de grups, propostes programàtiques, anàlisis estratègiques, escissions i confluències. Si l’any passat arribava a les llibreries D’un temps d’un país (Companyia Austrohongaresa de Vapors, 2019), el darrer fruit d’aquest seguit de publicacions tot just ha sortit d’impremta pocs mesos enrere.

Es tracta del llibre Per un valencianisme d’esquerra (L’Eixam edicions, 2020), en el qual Vicent Àlvarez recull la seva trajectòria més recent, a partir dels anys vuitanta, centrant-se en les seves etapes al capdavant de la Unitat del Poble Valencià (UPV) i Esquerra Unida del País Valencià (EUPV), el seu pas pel Consell Valencià de Cultura (CVC) i també una mirada des del present.

Col·laborador habitual dels mitjans de comunicació, Àlvarez exposa aquesta panoràmica vital a través d’articles de premsa que recopila el volum, publicats en el seu moment en capçaleres diverses: de Noticias al Día al setmanari El Temps, del diari Levante-EMV a La Veu del País Valencià, passant per la Hoja del Lunes, Transversales o El País, en els quals es reflexiona al voltant de les relacions entre els diferents partits, les alternatives econòmiques dels nostres dies, els debats territorials, el sorgiment d’iniciatives com les de Valencians pel Canvi o la fórmula del Pacte del Botànic.

  La portada del llibre ja no deixa lloc a dubtes sobre la relació del passat més recent per entendre l’actualitat d’avui. A la fotografia, s’hi veu la roda de premsa de presentació, el 1997, d’un corrent intern d’Esquerra Unida, anomenat “Esquerra i País”. Rere la taula hi ha vuit dels seus impulsors. Entre aquests? El marxista Vicent Àlvarez i una jove Mònica Oltra, l’avui líder de Compromís i vicepresidenta del govern valencià de Ximo Puig. Si bé els seus papers no tenen intenció d’assentar càtedra ni tenen la aspiració de ser unes conclusions acabades —com ell mateix reconeix—, el cert és que els textos de Vicent Àlvarez són sempre materials de reflexió i de referència per a tots aquells que volem conèixer l’evolució valenciana de les darreres dècades i, també, és clar, per entendre la situació actual d’un territori que, des de més amunt del Sénia, sovint és massa desconegut o vist amb massa simplicitat.

  Com detalla a les pàgines finals del llibre: “Resta camí per fer, i en eixe camí caldran idees, continguts i projectes.” Les reflexions de Vicent Àlvarez contribuiran segur a anar convertint els ideals en realitats, com aquests darrers anys ja s’està començant a fer.