Senyores i senyors, no vull ser fatalista, però ja fa uns quants escrits que els vull fer entendre, i no és per aigualir encara més les poques festes que avui dia podem celebrar, que això del bitxet aquest que s’amaga dintre de les goles i nassos més inhòspits crec que ha vingut per quedar-se, i que de moment anem fent experiments, ensopegant una i altra vegada, com la pobra vaca cega.

Així, una setmana fem tancar bars i restaurants; una altra ens confinem durant temps; després no ens deixen entrar a cap camp de futbol, ni de bàsquet ni res per l’estil, fem tancar salons d’estètica, i per acabar-ho d’adobar, no podem celebrar les nostres alegries, ni curar les nostres penes ni desconnectar en cap bar ni restaurant. Ara, també, l’última prova per intentar controlar aquest bitxet serà el tema del toc de queda a partir de les nou de la nit. Bé, vaja.

Estem passant per coses i situacions, senyores i senyors, que estàvem acostumats a veure només en vocabularis bèl·lics de les pel·lícules, “tocs de queda”, “estat d’alarma”… I això, no per un bombardeig enemic ni res, no, sinó per aquest bitxet que ens té presa la mida i em penso que ha vingut per quedar-se. I vaja, crec, senyores i senyors, que amb totes aquestes proves estem patint tots plegats una reeducació social que quan això tingui cura i ja no sigui pandèmic no ens coneixerà com a societat ni la mare que ens va parir. Semblarem tots plegats com una mena de robots que direm amén a tot el que ens digui el poder, esperarem instruccions en qualsevol moment de la vida i situació sobre com ens hem de comportar. Adeu, esperit llatí.