Senyores i senyors, la situació a què tots plegats estem sotmesos des d’aquest passat mes de març és preocupant. I no només dic que és preocupant pel tema dels contagis, la propagació de la pandèmia, la quantitat ingent de morts que hi ha hagut i que segurament continuarà havent-hi, el col·lapse hospitalari, etc., no. Dic que és preocupant, senyores i senyors, perquè pot ser ben fàcil que amb la deriva de tot això que han estat els confinaments, les restriccions més diverses i altres mesures per l’estil, ens acabi agafant, a més d’un, una mena de síndrome d’Estocolm, enamorar-nos del o dels nostres segrestadors. A més a més, cal afegir-hi la variable que l’ésser humà és un animal de costums.

Jo mateix, per exemple, era, i em penso que encara ho soc, home d’anar a fer la cerveseta al plegar de treballar i abans d’anar a casa, o bé el mateix cap de setmana trobar sempre algú amb qui fer petar la xerrada, i des que hi ha tot això, estic bastant preocupat perquè bé, no s’hi està tan malament, a casa, i de fet tampoc renego del govern que ens ho mana, ans al contrari; això sí, l’home o la dona que em servia la cerveseta deu estar renegant de més d’una mare d’algú després que li hagin fet abaixar la persiana.

Estaré, doncs, agafant, jo mateix, senyores i senyors, una mena de síndrome d’Estocolm? Francament, no ho sé. De fet, quan fa setmanes els bars i restaurants van poder tornar a obrir, em va costar tornar a anar a fer la cerveseta entre setmana, i quan ja m’hi començava a acostumar, van i me’ls tornen a tancar. És, tot plegat, preocupant.