Senyores i senyors, jo sempre he estat un pessimista de mena, per això m’agrada l’humor i dir les coses amb una certa gràcia, i fins i tot fugir de vegades de la realitat amb fantasies. Però després del que estic i estem veient al llarg d’aquest any 2020, que gràcies a Déu ja s’acaba, de gràcies me’n queden poques i faré de pessimista.

I és que està ben clar que aquest constant obrir i tancar l’aixeta del que podem i del que no podem fer és perquè realment tothom anava perdut; pocs tenien els coneixements suficients sobre aquest bitxet invisible a simple vista; els polítics també van aprofitar per fer les seves batalletes polítiques, i realment ningú tenia ni té un duro per tenir-nos a tots plegats tancats a casa tot un any, ja que si amb aquests constants estira-i-arronses ja estem anant cap a una economia africana i una societat sud-americanitzada a nivell de garanties socials, imaginin-se que els nostres polítics ens haguessin hagut de tancar 365 dies a casa. A hores d’ara, el nostre PIB estaria a un nivell somali o similar.

I és que només cal recordar que abans que aquest coronavirus arribés a les nostres contrades, ja s’anunciava una nova crisi econòmica com la que vam viure amb la bombolla immobiliària, de la qual, per cert, encara no ens havíem recuperat del tot; doncs ara, si no volies xocolata, tres tasses.

Podrà venir una vacuna —que per cert s’ha fet molt ràpid—, podrà marxar el virus el 2022, en bona part, però d’aquesta no ens en sortirem i necessitarem un segle per tenir un dèficit públic que garanteixi un mínim de societat del benestar i no ho aconseguirem; a més, vindrà un tercer rebrot, poc abans o després de Nadal.