Els fills ens fan de mirall. És a dir que tenen la gran qualitat de fer-nos veure tot allò que hem de millorar de nosaltres mateixos. Quina sort, oi? Si un vol veure-ho, entendre-ho i millorar-ho, tenir fills pot ser un dels màsters més complets del que avui en dia s’anomena creixement personal. En el dia a dia nenes i nens juguen, investiguen, descobreixen el món. I nosaltres, des de la nostra lògica a vegades no entenem el que fan. La clau és veure-ho des del seu punt de vista, i després actuar.

  Posem l’exemple de les temudes rabietes. Com diu la criança conscient, quan veiem un nen amb una rabieta hauríem d’imaginar-nos-el amb un cartell que digués “ajuda’m”, “no vull fer això, però ara mateix no sé fer-ho d’una altra manera, ajuda’m a sortir d’aquí”. Es tracta d’un infant que encara no ha pogut desenvolupar les habilitats per gestionar la situació. I, per tant, nosaltres, els adults, que teòricament sí que hauríem de tenir aquestes habilitats, som els que tranquil·lament hem de reconduir la situació. Quantes vegades heu vist un adult cridant a un nen que té una rabieta? O fins i tot pegar-li? Humiliar-lo, ignorar-lo o amenaçar-lo? Quan ens imaginem el cartellet del nen demanant ajuda entenem perfectament que és la nostra responsabilitat treure’l d’aquella situació ajudant-lo, no ferint-lo. Així, si un adult té aquelles males reaccions només està demostrant la seva incapacitat de controlar la situació, i també la seva poca humanitat. És com si l’adult li estigués dient al nen que quan necessiti la seva ajuda, l’adult no només serà incapaç d’ajudar-lo, sinó que ell mateix és convertirà en un nen, un adult amb rabieta, al cap i a la fi. I encara més, cridar o pegar, humiliar, ignorar o amenaçar transmeten la idea de por, de vulnerabilitat, de no ser suficient, és a dir, baixa autoestima, inseguretat, falta de confiança. I també es dona la idea que les coses se solucionen amb aquestes reaccions. Així, quan aquest nen ja no sigui nen, a l’adolescència, què faran aquests pares quan el nen hagi après això i ja sigui més fort que ells? I a qui explicarà els seus problemes si ha après que quan n’ha tingut els seus pares no podien o no sabien ajudar-lo?

Per tot això, no, no podem reaccionar així, no podem, els adults, tenir una rabieta com si encara fóssim nens. El que hem de fer és llegir aquell cartellet d’“ajuda’m”, entendre la seva lògica, ser empàtics amb ells i ajudar-los a reconduir la situació, amb amabilitat i fermesa. Aquest és un dels grans aprenentatges que poden fer els pares en el camí de la maternitat i paternitat. Amb l’ajuda del propi fill, que els fa de mirall, han redescobert tots aquells aspectes on cal millorar.

Així, com diu la disciplina positiva, quan observem els nostres fills hem de tenir clar que un dels motius bàsics que guien les seves actuacions és aquest: “Soc un nen/a i només vull pertànyer” a la família. Podríem dir que tot el que fan els infants respon a aquest principi, encara que als nostres ulls a vegades sembli el contrari. Els nens i nenes volen pertànyer a la família, sentir que formen part del grup, que això implícitament significa moltes coses: saber que els estimem, que compten, que són importants per a nosaltres, això els ha assegurat la supervivència durant milers d’anys. Per tal de complir aquest principi poden provar-ho de moltes maneres. Cridant la nostra atenció per assegurar-nos que els veiem, perquè necessiten que els fem cas si hem estat un temps fora de la seva vista; demanant-nos de jugar amb nosaltres constantment; volent que ens esperem que acabin de saltar per totes les rajoles abans de continuar...

  Els menuts intenten de moltes maneres diferents aconseguir sentir-se part, pertànyer, però algunes seran possibles i fantàstiques i d’altres no. Llavors la nostra tasca és llegir-les sempre com un “soc un nen i només vull pertànyer”, “mira’m”, “ajuda’m”. I si actuen d’una manera inadequada, nosaltres amb amabilitat i fermesa hem d’ensenyar-los a fer-ho bé. Què farem? Contenir si cal, comprendre la situació amb empatia i connectar emocionalment per reconduir-ho. 

(Continuarà)