Segurament ells no ho saben, però en el dia a dia els infants també són “mestres”, ja que ens ensenyen lliçons, ens fan pensar i, per a tots els que volen aprofitar aquestes oportunitats, també ens permeten millorar com a persones. I com ho fan, això, els més petits? Doncs, simplement, sent nens. I és observant-los que podem entendre el seu món, la seva lògica, i comprendre, també, que ens fan de mirall.

Aquesta va ser la motivació amb la qual vaig escriure la columna de la setmana passada, que ara continuarà. Unes columnes que volen agrair als infants la seva paciència durant el procés d’aprenentatge de molts pares i mares, durant mesos i anys, per millorar.

Perquè moltes de les coses que fan els fills en si no estan ni bé ni malament, sinó que nosaltres, segons la nostra lògica, trobem que no són apropiades. Per exemple, caminar a poc a poc si tenim pressa (perquè hem de caminar ràpid si tenim tot un paisatge per descobrir?); entretenir-se a posar-se les sabates quan volem sortir ràpid (les sabates són uns objectes molt interessants); no tenir ganes d’anar a dormir (clar, qui vol anar a dormir si només al vespre és quan estem tota la família junta, i precisament ara que soc tan feliç he d’anar a dormir?); voler continuar jugant quan és hora de sopar (si estic al mig de la història entre aquests cavalls o ninos o trenca-closques, jo vull acabar-la, etc). I llavors és quan molts pares pensen, és que amb aquest comportament “ho fa expressament”, “ja li val, no em respecta”, etc. Però heus aquí que el nostre infant ens ha fet de mirall, realment creus que ho ha fet expressament? En molts casos ell només s’ha comportat com un nen, fent coses de nens, i nosaltres som qui hem interpretat que això no ens agrada i ens comencem a enfadar. Si ens aturem un moment i comprenem la situació començarem a créixer: 1) Adonem-nos en uns segons que aquell comportament és normal perquè és un nen. 2) Diguem-li empàticament que entenem (perquè l’entenem, oi?) que vulgui continuar fent això o allò... 3) Però si no pot ser, hem d’educar, aquí tenim alguns camins: Li hem de dir que “no, no es fa”, “ara no” o bé “així no, així sí”. També podem fer ús de la nostra inventiva, entrar en el món de la fantasia i inventar-nos un joc perquè senti que pertany i tingui ganes de cooperar. I també podem dir-los els màgics “m’ajudes?” o “ho fem entre els dos”.

A vegades els adults ens estressem per exemple perquè haurien d’anar més ràpid i no podem entretenir-nos, aquesta és una gran font d’emocions per gestionar. En aquells moments, a no ser que sigui una situació crucial o quelcom inajornable, és útil pensar “no he de ser enlloc més que aquí”, sobretot amb infants molt petits. Perquè és cert, sovint no vindrà d’uns minuts. I si realment hi ha una situació que hem de solucionar i hem de marxar, doncs aplicarem els principis anteriors. 1) Ens diem a nosaltres mateixos que això ho fa perquè és un nen, no ho fa per provocar, és un comportament normal. 2) Li diem al nen que entenem que ara li agradaria continuar fent això o allò, perquè s’ho està passant molt bé. 3) Ho solucionem, diem: “No es pot fer” o “Però ara hem de marxar. Vols donar-me la mà o caminar sol?” o “Quina cançó vols que cantem mentre sortim?”. O ens podem inventar una història o bé li diem que hem de fer alguna cosa on necessitem la seva ajuda, que sense ell no ho podem fer. Habitualment si l’infant està receptiu col·labora, perquè si li hem mostrat empatia, s’ha sentit reconegut i li demanem cooperació, com que això és pertànyer a la família, el que dèiem la setmana passada, ho farà.

I si l’infant no està gens receptiu, sovint per una necessitat bàsica (com son, gana, cansament, temps amb nosaltres...) no resolta? Doncs si tot això no funciona i hem de sortir d’on sigui per satisfer aquesta necessitat bàsica ens l’haurem d’emportar a casa i donar-li el sopar, o posar-lo a dormir o abraçar-lo una bona estona. Per poder cooperar i anar aprenent a raonar, primer cal tenir les necessitats bàsiques satisfetes.

Amabilitat i fermesa a parts iguals, no és fàcil, practiquem-ho?