Cinema Paradiso i records de Bologna

Ara fa més o menys un any, al Nova Conca es publicava una entrevista al gestor del Cinema Foment de Vimbodí i Poblet, Alfons Alsamora. En aquell moment s’explicava que hi havia encara dues sales que projectaven pel·lícules regularment. Quan ho vaig llegir vaig pensar que està bé que es pugui mantenir una constant activitat cultural a tots els pobles on sigui possible, ja que la cultura dona vida. I a dia d’avui, amb el context actual, que és difícil per a la cultura, podem sentir certa nostàlgia del temps quan podíem anar al cinema, teatre, exposicions o xerrades amb calma i seguretat. En l’entrevista s’explicava que quan era jove Alsamora anava a veure com l’operador del cinema d’aquell moment preparava les pel·lícules. Aquesta és una imatge que recorda la mateixa situació del jove protagonista de la clàssica pel·lícula Cinema Paradiso, de Giuseppe Tornatore. Recordo el primer cop que vaig veure aquest film, jo en aquell moment estava a Itàlia estudiant, concretament a Bolonya (o Bologna en italià). I, entre la gran varietat d’activitats culturals de la intensa ciutat universitària, hi havia les projeccions de cinema italià dels dijous al vespre per als estudiants internacionals. Una manera complementària de conèixer el país, a través de la seva fílmica.
Normalment ens trobàvem tots als Cinemes Lumière, a la Cineteca de Bolonya. Allí passaven pel·lícules mítiques, en recordo especialment dues, I cento passi i Cinema Paradiso. La primera, d’un realisme de denúncia social, se situa a Sicília, el protagonista és un nen, Peppino Impastato, que viu en una casa a cent passos de la del cap Tano Badalamenti. El nen creix i va allunyant-se més i més d’aquell ambient de control i silenci, funda una ràdio i un diari, després passa per la política, i segueix amb les seves iniciatives fins al tràgic final.
La segona pel·lícula, en canvi, era molt més màgica i plena de nostàlgia. A Cinema Paradiso un altre nen, Salvatore, a qui tothom anomena Totò, està fascinat per les imatges del cinema, fins que l’operador de la sala, Alfredo, un dia li ensenya com funciona el mecanisme per passar els films. Des d’allà arrenca la història amb la dolça i melancòlica banda sonora que tant identifica la pel·lícula.
A més de cinema, els estudiants internacionals a Bolonya també anàvem al jardí botànic, recordo que allà hi vaig conèixer dos estudiants francesos que estudiaven traducció, amb els quals avui en dia encara tenim contacte. Vam fer una excursió a Monte Sole, Marzabotto, pel 25 d’abril, dia de l’Alliberament després de la Segona Guerra Mundial. Justament a Monte Sole s’hi havien agrupat i havien planificat les accions els partigiani, la resistència combatent italiana d’origen civil contra l’ocupació de les tropes. I aquell 25 d’abril allà a Marzabotto s’hi celebraven diversos esdeveniments commemoratius, música, xerrades, dinar i visites guiades. Recordo que a l’excursió van venir-hi també antics combatents contra partisans, que ens explicaven les seves vivències, emocionats.
Bolonya també és ciutat de torres inclinades, com Mòdena o Pisa, on s’alça la més famosa. Tot aquest territori presenta alguns canvis en el subsol que provoca aquesta inclinació. És curiós que al llarg del casc antic bolonyès, que és la major part del centre d’aquesta ciutat de més de 400.000 habitants, es pugui caminar tota l’estona per sota dels porxos. Això és especialment útil els dies de pluja, ja que si no t’has de moure del centre et permet anar d’un lloc a l’altre sense paraigua.
Quan penso en aquesta ciutat la recordo a trossos, com si fossin escenes d’una pel·lícula que va durar un any. Escenes de les classes a la universitat, lectures i monogràfics d’Eco, Calvino, però també Kafka, Joyce... combinat amb biblioteques, música italiana i pizza. També les sortides per la ciutat, les persones que coneixes, els viatges i el congrés de llengua catalana a Venècia. Entre canals, gòndoles i botigues amb màscares carnavalesques ens vam trobar amb d’altres catalans acadèmics.
Si dèiem que els records són com escenes d’un llargmetratge, aquestes ho són d’una particular pel·lícula italiana, que en aquell moment conformaven tot un paradiso.

