Pobre Florentino, que jo sàpiga, senyores i senyors, aquest amo i senyor de moltes coses ha aconseguit aquesta setmana el seu segon gran fracàs, després del tema del Castor i els terratrèmols. I és que al pobre Florentino, que sempre ho ha tingut tot només assenyalant amb el dit, se li ha anat en orris la idea de la Superlliga europea, que havia d’aglutinar la crème de la crème dels clubs de futbol europeus. I és que ja se sap com són els anglesos; primer van desertar ells, que li havien donat paraula de jugar aquesta megalliga, i després han anat caient la resta com un joc d’aquells en què les cartes van caient en fila.

Però senyores i senyors, ni el Florentino i els qui s’havien ajuntat en aquest projecte elitista són uns sants ni tampoc la FIFA i la UEFA són associacions de frares pacifistes, o monges de la caritat; sentia dimarts a la ràdio que és com triar entre dos models de càrtels colombians; el que passa és que uns no volen perdre l’statu quo que han tingut des de fa molts i molts anys, ja que venen a ser com estats però encara més opacs, i els altres volen recuperar-se d’una profunda crisi econòmica que els posa com a clubs en perill en un futur, si segueix la situació actual, ja que per exemple només cal veure com estan els números del Barça.

Sigui com sigui, tant els de sempre com els de la Superlliga només són representants de milionaris que volen esprémer-los al màxim per fer molts calerons i tenir la massa soferta sota EROs i misèries mil, embadalida davant les pantalles, cada vegada més quilomètriques.

Mentrestant, sembla que els mosquits continuen tranquils.