Quan tenia deu anys la mestra un dia ens parlava sobre el temps en la vida d’una persona. Ens va dir que per exemple cinc anys per a nosaltres era la meitat de la nostra vida, però per a un adult, cinc anys no eren tants anys. Aquesta qüestió de perspectiva m’ha vingut al cap ara quan penso en els nadons que fan justament un any. Un any que per a nosaltres ha estat diferent, entre confinaments domiciliaris, comarcals, municipals o del Principat. Un any per aprendre a relacionar-nos d’una manera nova, amb més consciència, amb precaucions, on hem procurat seguir vivint la vida amb tota la normalitat amb què era possible a cada moment. Per a molts, doncs, aquesta situació ha durat només poc més d’un any de la nostra vida, que potser serà més temps, però no sabem quant. Però per als més menuts de tots aquest any ha resultat ser una bona part del temps de la seva vida o, fins i tot, tot el temps.

Sempre recordarem els naixements de la primavera del 2020. Per als pares, la il·lusió de tenir els fills en braços era especialment intensa. I aquesta alegria es barrejava amb les inquietuds per saber com seria el moment del part. Si era en un hospital, la preocupació pels contagis que això podia comportar sovint es tenia en ment, ni que fos de teló de fons. Però no només això, també hi era la intranquil·litat per la intensificació d’uns protocols que podien dificultar a les mares l’experiència del part.

Per això, quan finalment tenim els fills amb nosaltres, si tot ha anat bé i nosaltres també ens trobem bé, la sensació d’eufòria per a mi és inacabable. Hi ha moltes maneres de viure-ho, però la meva experiència ha estat sempre d’enamorament cap als meus fills i, d’altra banda, de protecció instintiva cap a ells. I així, van passant les setmanes i els mesos, i anem coneixent-nos, vivint a poc a poc i assaborint els moments junts. He tingut la sort de sentir com a molt positives les experiències de la maternitat, sempre he rebut ajuda, suport, he tingut llibres de capçalera que m’han il·lustrat, i persones físiques o en xarxa que m’han acompanyat. La quantitat de coses que he après aquests anys és incalculable, i el valor de totes elles crec que m’ha fet una persona més conscient. Ja ho diuen, hi ha experiències que poden canviar-nos, que poden fer-nos aprendre, sempre que estiguem disposats a deixar-nos dur, a voler entrar-hi, a aprofundir en les aigües noves de les situacions, les sensacions i les emocions. Cadascú pot tenir les seves pròpies vivències “formatives” i aquestes poden ser diferents de les dels altres. Però és cert que la maternitat és una de les experiències que més fàcil ho posa per poder aprendre a flor de pell, si així ho desitgem i ens ho permetem.

  Al llarg del primer any de cada fill es concentren moltes emocions i hem pogut delectar-nos tant amb allò nou com amb la quotidianitat. La mirada atenta, la lenta i meravellosa creació del vincle, el somriure i les primeres riallades, alegres, innocents, sinceres, són un dels moments més tendres i alegres alhora. És fascinant veure la constant progressió dels nadons: tocar, agafar, explorar... El gateig obre una gran porta al seu món i les primeres passes donen ales al seu esperit aventurer.

Al seu costat aprenem a viure en el present. A concentrar-nos en el moment actual i ni que sigui una mica, tornem a descobrir la vida, ara a través dels seus ulls. Amor, mirada, temps, atenció i disponibilitat són paraules màgiques en la criança. Per a mi, és un privilegi i una responsabilitat ser mare, i aquestes cinc paraules sempre me les repeteixo, per ser present en la seva vida i procurar donar-los el millor de mi.

  Potser del més rellevant que podem fer com a pares és deixar que els petits ens guiïn per ensenyar-nos què necessiten, i arribarem al mateix: amor, mirada, temps, atenció i disponibilitat. Segurament, més que què els podem ensenyar nosaltres, la pregunta clau seria fins on estem disposats a aprendre, a escoltar, a entendre, a millorar, a connectar. Gràcies per ensenyar-me tant. Per uns primers anys de felicitat, i per molts més!