Normalment, s’associa la desgràcia a les catàstrofes, la pèrdua d’éssers estimats i, en general, a tot allò que comporta un patiment més o menys gran i un sentiment de tristor quasi bé irreparable. La condició, però, de desgraciat, almenys en la nostra llengua, no necessàriament va unida a la sang, les pèrdues… a la tragèdia en si mateixa. Molt sovint, més abans que no pas ara, era comú sentir dir tal o qual és un desgraciat i, potser, l’home en si vivia més feliç que un gínjol. Doncs, bé, aquest món nostre on ens ha tocat viure està ben farcit sempre de desgraciats i, francament, no són ni refugiats de guerra, ni s’han quedat orfes de la nit al dia ni tampoc tenen el compte corrent buit; no, ni de molt. Són gent sense esperit, que van per la vida vagant com si talment haguessin adquirit la condició de zombis i que són tan poca cosa mentalment que, senzillament, són uns desgraciadets, mot que també abans, s’usava ben sovint. Després hi ha el que està folrat i és ben prepotent, que se’n fot del qui no menja i del qui no arriba a fi de mes, no en va, ell és tan desgraciat que se’n pot riure, sense saber que tot torna, tard o d’hora. També podríem trobar desgraciats en aquells que sempre sospiren del bo que era el passat i no saben construir el futur; desgraciats que maltracten les seves parelles; desgraciats que enganyen els seus clients… però, sigui com sigui, cal treballar-s’ho bé per adquirir la condició de desgraciat.