Qui ha estat a la Universitat Catalana d’Estiu sap què són viure els PPCC dia a dia, com una realitat tangible, amb una familiaritat envejable i amb un entusiasme compartit.

L’UCE és el lloc on les dues darreres setmanes de cada agost el somni és possible. És un espai mític, d’aprenentatge, de formació, de debat, de sociabilització, d’intercanvi, de convivència i d’harmonia entre persones i idees dels diversos territoris de parla catalana. Tothom hi és benvingut, amb família, amb amics, sol, amb parella. Les tertúlies sorgeixen espontànies al tendal central tot fent un cafè, fent un cop d’ull als llibres proposats al gaudi i lectura dels ucencs o llegint el tan estimat Diari de Prada, testimoni fefaent de les activitats i els esdeveniments que cada dia tenen lloc al Liceu Charles Renouvier.

Després de l’esmorzar matiner comencen els cursos, sessions que cobreixen bona part de les branques d’interès i del coneixement, podrem triar entre ciència, pensament, literatura, llengua i traducció, història... Un cop escollit el curs, ens dirigim a la classe mentre ens anem trobant vells i nous coneguts pel camí, tu també hi vas? M’han dit que vindrà aquell expert tan bo. Ah sí? Jo li faré unes quantes preguntes. És clar que sí.

L’hora de dinar reuneix tots els participants en un menjador comú, que facilita la trobada amb nous amics, la conversa espontània, la complicitat entre territoris, l’expressió de punts de vista. Parlem de tot i també, és clar, i potser ara més que mai, de política.

A la tarda tenim tallers per triar i remenar, balls tradicionals, música, excursionisme amb pujada al Canigó inclosa, sardanes, tasts de vins, llengua occitana, japonès, televisió, doblatge, cultura andorrana, algueresa, etc. per esbargir cos i ànima sense deixar mai d’aprendre.

Conferències de política i amb polítics i agents de la societat civil catalana; presentacions de llibres com la biografia del prolífic catalanòfil alemany Til Stegmann que ha jugat un paper clau en la internacionalització catalana al món germànic, o com el de la Plataforma per la Llengua, on l’autor amb amenitat i rigor mostra els orígens, l’evolució i la feina tan necessària de l’entitat i la situació del català durant les darreres dècades. Taules rodones, debats que qüestionen la poquíssima presència del català al cinema (un camí de llarg recorregut en què cal seguir treballant), no podria pas enumerar la infinitat d’activitats que tenim a disposició, sembla increïble, oi? Cal agrair la dedicació i la bona feina feta per l’organització per tirar endavant cada any una Universitat Catalana d’Estiu tan completa, tan ferma i tan valenta.

A la nit, després de sopar, podem triar entre pel·lícula catalana als cinemes Lido, danses tradicionals, que per cert tenen molt d’èxit, Coral i Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans... M’agradaria aturar-me en aquest punt. Heu escoltat mai algun dels seus concerts? Divendres 22 d’agost de 2014 a l’església de st. Pere de Prada de Conflent, a les nou hores vam poder gaudir de l’extraordinari viatge musical català de dues hores que ens oferiren Orquestra i Cor. Vam ser uns privilegiats, ens van fer descobrir des de peces d’autors catalans que gairebé no s’havien interpretat mai, com, entre d’altres perles, la magnífica Cova del Drac, fins a estrenes d’obres que són cridades a ser símbols emblemàtics durant generacions, com 1714 del mestre Salvador Brotons. Aquesta peça de vuit moviments va des dels presagis de guerra al 1714, passant per l’atac borbònic i el plany de la derrota, fins a la creixença i l’afirmació nacional. I com va dir l’autor a la presentació, el després depèn de nosaltres.

El Conflent, el Rosselló, el Vallespir i el Capcir conformen plegats l’anomenada Catalunya Nord, un paratge que hauríem d’associar al naixement dels comtats catalans, que cal no oblidar, que existeix i es reivindica, on el sentiment de catalanitat hi és ben present, on la llengua s’hauria d’ensenyar amb més normalitat i a més escoles. Com va dir un ponent, els mecanismes per afrancesar el territori han estat “colossals” i el sentiment en bona part roman, qui sap com canviarà la sort dels Nord Catalans amb un futur estat català a tocar, tot fa pensar que és un dels regals més necessaris que ens podem fer com a país.