Els carrers del Born han tingut sempre una màgia especial, un no-sé-què de pintoresc i diferent que el fa singular en el conjunt barceloní, ciutat que ha situat sovint el raval com l’espai alternatiu de la ciutat. Tot i que sovint hom es refereix al Raval, al Gòtic i al Born com un tot simplificador, el cert és que cada un d’aquests espais té les seves pròpies característiques que els diferencien de la resta.

En el cas del Born, en molts pocs anys el barri ha gaudit d’una transformació evident, que pot constatar tot aquell que hi passeja. De dia són carrers amables amb indrets amagats per descobrir, pedres i inscripcions en parets d’edificis històrics que avui tenen altres funcions. De nit, podem trobar-hi terrasses a la fresca per fer-hi cerveses de marques de moda i restaurants de disseny inaugurats fa ben poc per sopar quelcom. No és estrany, tampoc, trobar-te festes a peu de carrer, a partir de l’obertura de portes de botigues de roba vintage o d’aquelles que volen ser trendy, com va passar-nos aquest estiu.

Jo coneixia el Born d’altres referències, potser més clàssiques, potser menys cool, tot i que darrerament també ens hi apropem bastant, perquè hi ha espais gastronòmics que són ben profitosos. Per a mi, el Born, fins ara, era l’entrada de Barcelona per l’estació de França, d’aquelles andanes amples on cada cop arriben menys trens, d’agafar el comboi allà quan no hi havia cap pressa, de l’arquitectura del ferro amb un cert paral·lelisme a l’estació del Nord de València.
L’estació de França és una relíquia per als apassionats del ferrocarril, em comenta sovint un amic dels que col·lecciona maquetes de vagons (avui en dia hi ha col·leccionables per a tots els gustos...). Tot i així, la comoditat de la de Sants i la de Passeig de Gràcia fa que la de França gairebé sigui d’ús familiar, quan els caps de setmana hom aprofita els festius escolars per apropar-se al Zoo, com els de la sèrie Veterinaris, i recordar el floquet de neu.

Al mateix Parc de la Ciutadella, sobre les runes de Felip V, reformulades per l’Exposició Universal del 1888, i a tocar de la històrica Estació de França, hi descansa la representació parlamentària dels nostres desitjos, amb els cent trenta-cinc escons. Aquest —el Parc de la Ciutadella— és un indret curiós per la multiplicitat d’usos.

Mentre a la seu institucional s’hi desenvolupa la tasca legislativa, en els diferents camins i a la gespa s’hi poden trobar des d’aniversaris infantils, fins als que exerciten les seves habilitats de circ. Turistes fent la migdiada, parelles que volen navegar a l’estany interior i mantells de quadres al mes pur estil pic-nic per ajeure’s a berenar. També hi ha grups que aprofiten per fer-hi ioga o altres practiques d’aquestes orientals. Entre uns i altres, amb sabates esportives, ciclistes i corredors de fúting amb auriculars a les orelles, que al passeig Lluís Companys, en direcció a l’Arc de Triomf, es creuaran amb patinadors experts i principiants que comencen, diferenciant-se uns dels altres per la ràtio de caigudes patides.

Tornant més a la vora de l’Estació de França, encaminats cap al mercat, antic centre de distribució de productes i mercaderies, podem apropar-nos cap a la joia eclesiàstica de Santa Maria del Mar. La destinació és l’adequada per quedar-nos una estona al Fossar, al Fossar de les Moreres, clar. A l’escalfor de la flama arriba el capvespre i ressonen els versos de Serafí Pitarra que algú recita i que ens commouen. Són les gestes de 1714, la resistència de la capital catalana, com de tantes ciutats i pobles d’ençà la Batalla d’Almansa de 1707, present encara en els refranys populars.  

Els dies de setembre, el Fossar és centre neuràlgic de trobada i reunió. Si el Born ha canviat conceptualment a través de la seva imatge i la modernitat de la contemporaneïtat, el Fossar, amb Santa Maria del Mar, són el pes de la història que es manté amb el pas dels anys. Heus aquí, que no es pugui entendre l’atractiva capacitat d’innovar el nou Born, sense la base de la continuïtat del Fossar. Ara la història ens convoca.