Hi ha matins en què no cal posar-se el despertador. Aquests són, sovint, els matins de diumenge. No sempre, és cert, però sí, en algunes ocasions. Són matins que s’escurcen a mesura que el rellotge mou les agulles i hom recupera les hores de son de la setmana. Són somnis que es fan més extensos passada la sortida del sol, imaginaris que prossegueixen sense saber-ne el moment de finir. Matins en els quals són els rajos de claror els que s’endinsen a l’habitació i els que finalment et fan decidir. Desconeixent els minuts sobreeixits, fixes la mirada al rellotge. Sempre el rellotge.

Se’ns fa difícil abstreure’ns de la temporalitat que marquen els dígits, fins i tot, els diumenges, fins i tot, els matins de diumenge. Tot i així, aconseguim obviar els correus que poden anar entrant a la safata d’entrada, ja es llegiran quan toqui. Si és urgent, trucaran al fix, car el mòbil resta també descansant per uns minuts, ja l’obrirem més tard.

Ens dirigim a la cuina, puix que el plaer gastronòmic pot ser també protagonista de moments com els d’ara. Avui? Avui toca xocolata desfeta, elaborada a foc lent, com és tradició. Tradició arribada de les amèriques, certament, però no per això menys nostrada. Segles fa que hem incorporat el cacau com un ingredient més, i aquest pot ser excepcional per començar un dia que es preveu excel·lent. Remenem la suau textura que ja va prenent cos amb un estri de fusta. El pas circular de l’instrument culinari deixa per un instant les marques del remenar en el seu si, fi rastre que es fa imperceptible als pocs segons, quan el conjunt de la xocolata recompon la seva pròpia forma. L’espessor cremosa de la xocolata ens captiva mentre comencem a pensar a apagar el foc.

A poc a poc, progressivament, la blancor característica de la part interior de les tasses queda recoberta per la xocolata que va omplint-les, primer una, després l’altra. Són tasses que ens recorden els quatre gats, la ja mítica cafeteria que passaria desapercebuda als carrers del gòtic, a pocs metres del massificat Portal de l’Àngel, si no fos perquè surt a totes les guies. Quatre gats a voltes ple i turístic, on no hi cap ni una agulla, per aquells que han aparcat l’autocar un parell de carrers més enllà. A voltes, però, senzillament memorialístic, sense que ningú no faci lluir els flaixos de les seves càmeres a les parets. Trobar-ne un o l’altre depèn, sobretot, del moment, l’estació de l’any, el dia de la setmana i de l’hora escollida.  

Embadalits per la xocolata que comencem a tastar, en l’imaginari podem continuar pel gòtic, Rambla avall fins a Portaferrissa, o pels carrers interiors que porten cap a la catedral i la plaça Sant Jaume. Si seguim les indicacions marcades, arribarem al carrer Petritxol, amb les seves galeries d’art. Aquell és el carrer de les xocolateries per excel·lència, i així podem contar-ne un bon nombre, una al costat de l’altra, cada una amb el seu encant particular. Cal fer la tria abans d’arribar a la plaça del Pi o, en tot cas, passar-hi de nou ja per entrar en algun dels seus dolços establiments. Les xocolateries del carrer Petritxol són sempre plenes en hora punta, a mitja tarda. El bullici es complementa amb galetes, xurros, croissants, melindros o tota mena de pastes. També a la Conca hi trobem mestres xocolaters, com demostren, per exemple, els aparadors de reconegudes pastisseries que tots coneixem.

Dèiem que érem a casa i que era matí de diumenge. Havent esmorzat baixem les escales, obrim les portes al món i ens dirigim al quiosc. Sentim les campanes de fons. Tornem amb el diari sota el braç. Els suplements es perceben pel seu volum. Llegim un parell de titulars de la portada i entrant de nou el deixem a la taula, perquè ens captiva la música del piano que ens disposem a tocar de nou. Les tecles semblen esperant-nos quan hi situem els dits. Les partitures són allà, amb les seves figures sobre les llargues línies negres horitzontals que ens assenyalaran les melodies.

Embadalits amb la seva sonoritat, prosseguim els compassos, que, de fet, avui és matí de diumenge.