Ara fa quinze dies, el cap de setmana que s’iniciava el divendres 14 de novembre, com informava Nova Conca, tingueren lloc a Poblet unes interessants jornades d’estudis al voltant del Bosc de Poblet i les Muntanyes de Prades. Aquells van ser uns dies de dol pel comiat de qui va ser abat del monestir, Maur Esteva (1933-2014), de qui sempre havia sentit parlar a casa, per l’amistat que tenia l’abat amb el pintor de primaveres eternes.

En aquest marc, entre ponències i comunicacions que versaven al voltant de la meteorologia i la vegetació, la conservació del medi natural, el canvi climàtic o la fauna existent, també hi hagué temps per fer referència a l’indret físic com a espai d’inspiració. I, si parlem d’aquestes terres i parlem d’inspiració pictòrica, estem parlant de Palau Ferré.

Com començava a esbossar a l’Aplec de Treballs del 2013, a Montblanc Palau Ferré s’inspira per poder crear, i aquesta inspiració quedarà reflectida, també, en els seus quadres. La major part dels seus paisatges —excepte algun cas molt concret i dels inicis— es vehicula en l’imaginari de les seves localitzacions comunes. No pintava a plein air, com havien fet anteriorment els impressionistes de l’hexàgon, sinó que a partir de la coneixença sensorial reinterpretava els escenaris quotidians des del seu estudi, al camí que porta fins al monestir de Santa Maria de Poblet.

Una escena de la plaça de Sant Francesc, records de la Vila Ducal des de diverses perspectives, imatges paisatgístiques plenes de natura amb la silueta de les torres medievals de fons. L’aparició d’un dels pocs trens que pinta l’artista està recorrent justament les proximitats de la vila, l’existència de grans arbres colorits en primer pla amb les muralles al fons és marca inequívoca de la capital de la Conca. De la mateixa manera, la persistència del pont d’entrada sobreposant-se al riu dóna a entendre clarament des d’on copsa la seva inspiració i quins són els motius que omplen de joia els seus pensaments.

El crític d’art Vallès Rovira, també amb vincles a Poblet, ho té clar i poèticament escriu que “enamorat del paisatge de la Conca Palau Ferré, el xucla, respira ple aire net, escolta embadalit remor, timbre musical aigües del Francolí fertilitzadores dels camps, reflectint guspires argentades pas sota el pont medieval” per tot just continuar definint els paisatges i el riu recordant que “on serpentegen peixos llom daurat; trepitja terra, sent joia íntima flama encesa cor batent, foc interior incentivador sa producció artística”.

Són, és clar, les plantes, els ocells, els peixos i les pedres presents dins el marc de la sardana de pedra, és a dir, les muntanyes suaus que emmarquen la Conca i les seves famílies.

A més dels espais conquencs, en els seus quadres també hi apareixeran els seus habitants. Tot i no considerar-se retratista i tenir, certament, representacions singulars de persones molt determinades, totes elles estan vinculades sentimentalment amb la comarca i la seva activitat.

A més dels paisatges idíl·lics de Montblanc i dels protagonistes dels seus singulars retrats, el seu vincle amb la vila es manifestà també amb altres referències pictòriques. Caldria referir-nos aquí, a l’imaginari col·lectiu dels convilatans, al teixit associatiu solidari, a la cultura popular i als seus vincles de fe i tradició.

Quan resseguim el que la premsa ens deia de Palau Ferré, sempre hi veiem la presència de l’espai, d’aquest context nostrat. Els periodistes centraven Montblanc com a refugi espiritual del pensador, com a quelcom que el definia per si mateix. A més, és freqüent que la referència de Montblanc com a espai d’inspiració i de creació, de repòs i de quietud, tingui com a conseqüència que els periodistes s’interessin per aquest vincle tan íntim existent entre artista i entorn. Els periodistes, per la seva part, també s’apropen i coneixen la vila a través de Palau Ferré i aquest els transmet els motius de la seva joia.

Un paisatge, un territori, el de Maur Esteva, que podem trobar als quadres de Palau Ferré, perquè el de la Conca és un paisatge per a un pintor.