A alta mar, tot plegat és més reposat, més tranquil, com si el temps no existís i tot el món que existeix sota el mantell per on les barques i els vaixells van avançant com qui s’estira damunt una plàcida manta, segueix el seu curs sense fer gaire cas a totes aquelles persones que, tot i el llarg historial de la humanitat, amb el marc i les aigües del planeta s’entossudeixen a navegar horitzó enllà.

Enrere han quedat els temps en què els navegants pensaven que el món s’acabava a la línia de l’horitzó i qui més qui menys, en aquest món de bogeria cega, cerca el seu horitzó. Fins i tot, el que hi ha horitzó enllà, mentre que aquelles criatures, aquell món que viu, mor i reneix sota el mantell de les aigües, continua indiferent a la nostra presència.

Només l’horitzó s’espanta de la nostra possible arribada a la seva fina línia, que promet tot un nou món enllà...