Avui he pujat en un bus, és una tria que faig de tant en tant, quan sóc a Barcelona i m’haig de desplaçar. De fet, jo a Barcelona normalment agafo el metro, perquè si tens la sort que uneix bé origen i destinació és ben ràpid. Però sempre que es pot no hi ha res com anar en bus. Vas per sobre, pel carrer, veus la ciutat, observes la gent, els edificis, t’arriba la llum del sol i copses la frescor o calidesa del dia. Gairebé un s’ho pot prendre com si fes una visita en un bus turístic, agafar una línia pel simple goig de circular per carrers o barris on normalment no s’hi va, si no s’hi viu o no s’hi treballa. Baixar a la parada que ens cridi més l’atenció i passejar.

He agafat el bus, doncs, i com sempre m’he assegut en un dels seients del mig, d’aquells que van de dos en dos, i que estan una mica alts, suficientment per tenir una bona perspectiva, però no gaire alts perquè també pugui veure el cel. Portàvem unes quantes parades i una dona ha premut el botó de “parada sol·licitada”, s’ha aixecat i ha anat cap a la porta, en principi suposaríem que per preparar-se per la sortida. Llavors s’ha dirigit a la dona asseguda a la primera fila de seients que comencen just després de les portes centrals del bus i li ha donat les gràcies perquè com que es veu que s’havia quedat uns segons a la porta d’entrada ella ha pogut arribar a agafar el bus, deduïm que arribava molt just i que l’altra dona ha anat més lenta per què li donés temps a arribar. L’altra li diu que cap problema, que no hi ha de què. Fins aquí tot normal, un agraïment, una conversa versemblant, en una situació habitual, un bus. Per molta gent no hi ha res més a comentar. Però per uns altres, conscients lingüísticament de la situació de diglòssia que ha patit durant anys la llengua catalana, ens haurem adonat que totes dues senyores han parlat en castellà, tot i que s’entenia que eren catalanoparlants. La primera s’ha adreçat a la segona en castellà, i la segona li ha respost en aquesta mateixa llengua, i la breu conversa que han mantingut durant un minut ha continuat així. Dues catalanoparlants conversant en castellà. Això, que potser hi ha persones que els sembla correcte, graciós o insignificant, és molt rellevant. Perquè és només un exemple dels segurament centenars que ocorren cada dia. La persona A s’ha dirigit en aquest idioma segurament com a conseqüència d’una suposada deferència instaurada durant anys a la conducta dels catalanoparlants; se’ns ha acabat fent pensar que, per si de cas, cal adreçar-se als altres en castellà. I, d’altra banda, trobem l’adaptació de la persona B a la llengua dels interlocutors que ja l’han canviada prèviament.

En un país normal aquesta situació seria il·lògica, fins i tot potser estranya; i si actuéssim així segurament seria intencionadament, com a joc, per practicar una llengua estrangera que estem aprenent o per altres motius, legítims, però que no serien habituals, i que gairebé ningú es trobaria mai en aquestes situacions.

L’actitud diglòssica és pensar que la llengua pròpia, la catalana, no és apropiada per determinats contextos, i això és un error. El català està preparat com qualsevol altra llengua per ser vehicular, és una llengua perfectament capaç de comunicar, com qualsevol altra. És una eina que ens pot servir per a textos científics, per a documents administratius, per a literatura, per al cinema, per a les etiquetes dels productes, per a les converses de carrer, per demanar el pa i per escriure una acta notarial.

Com va dir algú, Catalunya, i jo afegeixo i recalco la llengua catalana, només ens té a nosaltres, ningú més del món sinó nosaltres no la farà una llengua d’ús, de prestigi, normal. Per tant, primer cal ser conscients lingüísticament del poder que tenen les accions individuals i col·lectives, també en temes de vitalitat i estatus d’una llengua, i si aquesta és viva, present i necessària haurem posat les bases per un futur llarg i pròsper pel català.