Mossèn Ballarín
Segueix el compte d'Instagram de la Nova Conca fent clic aquí
Aquesta setmana deu fer tres anys que vaig trucar a Mossèn Ballarín per anar-lo a visitar al Berguedà. La trobada va tenir lloc unes setmanes més tard, passades les festes nadalenques.
Josep Maria Ballarín (Barcelona, 1920) és, segurament, un dels capellans més coneguts del nostre país. La seva faceta d’articulista i la presència constant als mitjans divulgatius —la revista Serra d’Or, per exemple— i de comunicació —en paper a l’AVUI i a les ràdios i televisions de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals— l’han convertit en un referent ineludible a tenir present en les diverses tribunes d’opinió.
En els darrers anys, la seva participació al programa d’El Convidat de TV3 i la convivència davant de les càmeres amb el popular periodista Albert Om, ha recordat als teleespectadors un personatge singular dins de l’Església catalana amb molta història al darrere.
Gairebé nou-cents mil espectadors, equivalent al 28,2% de quota de pantalla, reflexionarien en aquella ocasió amb la seva visió particular d’allò eclesiàstic, del futur de Catalunya, o dels seus puros “anticristos”, que es com ell anomena els Montecristo. El seu vessant mediàtic, tanmateix, no és una novetat. Ja des del 1989 va ser conegut per la seva inspiració literària plasmada a Mossèn Tronxo. La publicació de la novel·la per part del Club Editor en fou la primera de tot un seguit de reedicions pròpies d’un text enginyós i àmpliament llegit —100.000 exemplars així ho posen de manifest— durant els anys noranta. Més d’una quarantena de títols han sortit dels seus papers: assajos personals, estudis eclesiàstics, novel·les, treballs d’investigació d’història de l’Església...
A la seva vida, Ballarín ha complementat, bàsicament, les seves dues passions: la fe i Catalunya. Bé, potser tres. També hi ha el Barça. Apassionat del conjunt blaugrana i amic de l’expresident Joan Laporta, sap molt bé el que significa per l’equip ser més que un club. Aquesta voluntat que té des de ben jove de “fer país” l’ha vinculat sempre a la seva posició com a home de Déu des dels anys del Seminari de Solsona, després de la Guerra Civil, els camps de concentració i la tisis que se’n derivà. La seva tasca pastoral l’ha desenvolupada primer com a rector de Santa Maria de Queralt (1958-1993) i, a posteriori, a Gósol, on encara diu missa.
Però Mossèn Ballarín, més enllà de la seva faceta mediàtica, comunicativa o d’escriptor d’èxit, també és un activista nat, un entusiasta de la cultura i un partícip dels intents per mantenir la flama de la consciència nacional durant els grisos anys franquistes. Col·laborant en propostes sorgides dels cercles barcelonins, assessorant en allò que era menester o fent propostes constructives, Ballarín va esdevenir una persona a la qual recórrer per a activitats semiclandestines des de meitat dels cinquanta. Connectat amb els nuclis de lletraferits, d’universitaris, de la burgesia emprenedora i del catalanisme confessional, estava obert a col·laborar per fer avançar Catalunya, en aquells moments difícils per a la convicció de col·lectivitat.
I va ser al Berguedà on vaig entrevistar-me amb un mossèn Ballarín que em fascinà des del primer moment, per la seva personalitat i pel seu esperit cultural. Home de principis, de somriure amable. Essent a casa seva a principi del 2012, m’explicava la importància que l’Església ha tingut i té a Catalunya, amb el monestir de Montserrat com a punta de llança. Amb el seu posat característic, ulleres de lector i ben acomodat a la butaca, les paraules pronunciades el portaren a records.
Acompanyat de l’Emília, que ell anomena Santa Emília, ja que “aquesta és la mena de gent que fan el país, els que no sortiran mai als diaris [...], que aquest món l’aguanten els que no fan soroll”, vam reflexionar tota la tarda fins ben entrat el vespre. Afable i simpàtic com sempre, refermava la necessitat de sumar els creients en el procés cap a l’estat propi. Un article publicat l’estiu del 2013 a l’Erol, la revista cultural del Berguedà, en recolliria la crònica. Amic dels seus amics, té clara la seva vocació i el seu compromís.
A Gósol, com abans a Queralt, és el suport necessari per veïnes i veïns. Quan se’l necessita ell hi és.
Josep Maria Ballarín (Barcelona, 1920) és, segurament, un dels capellans més coneguts del nostre país. La seva faceta d’articulista i la presència constant als mitjans divulgatius —la revista Serra d’Or, per exemple— i de comunicació —en paper a l’AVUI i a les ràdios i televisions de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals— l’han convertit en un referent ineludible a tenir present en les diverses tribunes d’opinió.
En els darrers anys, la seva participació al programa d’El Convidat de TV3 i la convivència davant de les càmeres amb el popular periodista Albert Om, ha recordat als teleespectadors un personatge singular dins de l’Església catalana amb molta història al darrere.
Gairebé nou-cents mil espectadors, equivalent al 28,2% de quota de pantalla, reflexionarien en aquella ocasió amb la seva visió particular d’allò eclesiàstic, del futur de Catalunya, o dels seus puros “anticristos”, que es com ell anomena els Montecristo. El seu vessant mediàtic, tanmateix, no és una novetat. Ja des del 1989 va ser conegut per la seva inspiració literària plasmada a Mossèn Tronxo. La publicació de la novel·la per part del Club Editor en fou la primera de tot un seguit de reedicions pròpies d’un text enginyós i àmpliament llegit —100.000 exemplars així ho posen de manifest— durant els anys noranta. Més d’una quarantena de títols han sortit dels seus papers: assajos personals, estudis eclesiàstics, novel·les, treballs d’investigació d’història de l’Església...
A la seva vida, Ballarín ha complementat, bàsicament, les seves dues passions: la fe i Catalunya. Bé, potser tres. També hi ha el Barça. Apassionat del conjunt blaugrana i amic de l’expresident Joan Laporta, sap molt bé el que significa per l’equip ser més que un club. Aquesta voluntat que té des de ben jove de “fer país” l’ha vinculat sempre a la seva posició com a home de Déu des dels anys del Seminari de Solsona, després de la Guerra Civil, els camps de concentració i la tisis que se’n derivà. La seva tasca pastoral l’ha desenvolupada primer com a rector de Santa Maria de Queralt (1958-1993) i, a posteriori, a Gósol, on encara diu missa.
Però Mossèn Ballarín, més enllà de la seva faceta mediàtica, comunicativa o d’escriptor d’èxit, també és un activista nat, un entusiasta de la cultura i un partícip dels intents per mantenir la flama de la consciència nacional durant els grisos anys franquistes. Col·laborant en propostes sorgides dels cercles barcelonins, assessorant en allò que era menester o fent propostes constructives, Ballarín va esdevenir una persona a la qual recórrer per a activitats semiclandestines des de meitat dels cinquanta. Connectat amb els nuclis de lletraferits, d’universitaris, de la burgesia emprenedora i del catalanisme confessional, estava obert a col·laborar per fer avançar Catalunya, en aquells moments difícils per a la convicció de col·lectivitat.
I va ser al Berguedà on vaig entrevistar-me amb un mossèn Ballarín que em fascinà des del primer moment, per la seva personalitat i pel seu esperit cultural. Home de principis, de somriure amable. Essent a casa seva a principi del 2012, m’explicava la importància que l’Església ha tingut i té a Catalunya, amb el monestir de Montserrat com a punta de llança. Amb el seu posat característic, ulleres de lector i ben acomodat a la butaca, les paraules pronunciades el portaren a records.
Acompanyat de l’Emília, que ell anomena Santa Emília, ja que “aquesta és la mena de gent que fan el país, els que no sortiran mai als diaris [...], que aquest món l’aguanten els que no fan soroll”, vam reflexionar tota la tarda fins ben entrat el vespre. Afable i simpàtic com sempre, refermava la necessitat de sumar els creients en el procés cap a l’estat propi. Un article publicat l’estiu del 2013 a l’Erol, la revista cultural del Berguedà, en recolliria la crònica. Amic dels seus amics, té clara la seva vocació i el seu compromís.
A Gósol, com abans a Queralt, és el suport necessari per veïnes i veïns. Quan se’l necessita ell hi és.
Trobareu més informació a l'edició en paper de la Nova Conca d'aquest pròxim divendres