El líder d’aquest fenomen sorgit entre la indignació popular i el verb-espectacle promocional que ofereixen segons quins programes de televisió, anomenat Podem, “Podemos”, és a dir, Pablo Iglesias, va oferir el seu primer macromíting aquest passat cap de setmana a Barcelona, com a primer gran acte preparatori per a l’any electoralíssim que ens espera a tots plegats i com a primer contacte amb el poble català. Malauradament, però, aquest home mediàtic, amb nom i cognom de fundador del PSOE, no sé què em fa que em recorda al Felipe González d’abans de que guanyés les primeres eleccions l’any 1982 i  que també havia de fer no sé què i canviar-ho tot, si se’n recorden el lema era “Por el cambio” i més enllà de l’interessada expropiació de Rumasa, doncs, ja ho veuen, res de res de “cambio”. Fins i tot, un dels seus primers ministres d’economia va posar de moda allò de la Marbella de la “jet set” i va arribar a afirmar tot orgullós que, “en España, el que no se hace rico es porque es tonto”.

I ja no parlem d’Iglesias i el tema català, moltes boniques paraules inicials, però després, clatellot; és clar, no està per la independència. Votar sí, però independència no. Llavors, tornem a les similituds amb el PSOE i a una cosa ben clara, ningú no ens regalarà res, i tampoc no ens regalarà res l’home “miracle” de Pablo Iglesias. Nosaltres, doncs, a la nostra i a predicar més en zones no convençudes i a esperar que la Merkel el cridi a capítol.