El 2014 ha estat un any màgic, l’any del Tricentenari. El 2014 hem començat a decidir, però aquest 2015 encara pot ser més meravellós. El 9 de novembre ens ha obert un any interessant pel que fa a l’esdevenir del nostre país. Hem estat capaços de superar adversitats amb l’alegria dels somriures i la tenacitat dels vots, però encara queda feina per fer: cal adreçar-nos als indecisos.

Si bé la història ens explica que existeixen llargs períodes de transicions que van superposant-se permanentment, la velocitat amb què es produeixen els canvis polítics acostumen a tenir a veure d’una banda amb la duresa de la conjuntura i, de l’altra, amb l’acumulació reiterada d’esdeveniments que van formant l’estructura.

En el nostre cas, les darreres tres dècades són una bona mostra de l’acceleració dels processos actuals. Des de la il·lusió dels possibilistes per l’assoliment d’un marc estatutari amb competencials derivades de l’article 151 —és a dir, el de les nacionalitats històriques dins del règim jurídic estatal— es passà a partir del 2003-2010 a evidenciar que el sistema autonòmic no era eficient per l’impuls que Catalunya necessita.

Durant els anys vuitanta i noranta, el catalanisme majoritari havia intentat —tal com pretenia la Lliga Regionalista a principi del segle XX— governar el conjunt de l’estat o, si més no, fer pedagogia d’una bona entesa que possibilités un tracte, com a mínim, equilibrat pel que fa a les inversions del govern central en infraestructures i un respecte mutu pel que fa a temes de llengua, cultura o tradicions.

Si la LOAPA ja va minar aquest desenvolupament competencial estatutari i les majories absolutes a Madrid feien impossible aconseguir gaires rendes de l’estat, s’aprofitaven les legislatures en les quals a Madrid no hi havia una majoria clara per fer valer el pes dels diputats catalans. El peix al cove va donar certs rèdits: el desplegament d’un cos policial propi (els Mossos d’Esquadra) o l’augment del percentatge de recaptació fiscal per part dels comptes de la Generalitat.
Però, quan des de la societat i la gran majoria de forces parlamentàries va plantejar-se la llarga negociació de l’Estatut i, malgrat l’ampli consens existent, va ser modificat en el seu tram del Congreso de los Diputados, van obrir-se noves propostes a l’horitzó.

La falta d’inversió estatal a Catalunya, la no-aposta per una línia econòmica bàsica com és l’eix mediterrani que articularia el desenvolupament comercial dels territoris de parla catalana amb Europa o l’obstruccionisme per evitar fer de l’aeroport del Prat un hub internacional, van demostrar que potser calia obrir noves vies.

La sentència del Tribunal Constitucional per a l’Estatut —que generaria la que en aquells moments era la manifestació més multitudinària de la història, la del 10 de juliol del 2010— i les continues ingerències judicials contra la immersió lingüística van fer aflorar el debat de pertinença, i hom començà a plantejar-se seriosament la drecera que calia prendre.

Com en qualsevol acceleració del procés de secessió, s’articularen noves organitzacions, és el cas de l’Assemblea Nacional Catalana i la feina meritòria de totes les seves seccions territorials. L’ANC ha estat capaç de marcar l’agenda política i ha tingut l’encert d’evidenciar amb les grans mobilitzacions ciutadanes que la majoria social d’aquest país ha pres consciència del moment en què ens trobem. Molta feina feta, molta feina per fer.

Acceptem-ho, encara hi ha indecisos. Ara és l’hora d’explicar-los que amb un estat propi viuran millor. Cal que ens adrecem a aquells que encara no ho tenen clar, als que dubten, als que no tenen prou informació, als que no saben exactament de-què-va-tot-això. Cal que hi diguin la seva, que ens expliquin la seva opinió i que els puguem resoldre els dubtes. Ells també han de poder ser partícips d’aquest moment dolç.

Els propers mesos seran molt interessants. I molt importants. És l’hora que cadascun de nosaltres sigui protagonista d’aquesta bonica història.