Reconeixem el període de rebaixes perquè així ens ho indiquen amb grans cartells tots els aparadors. La combinació de lletres i colors amb el denominador comú de
Re-bai-xes és ben present arreu per aquestes dates. No és que sigui quelcom excepcional, ja que és una constant any rere any, fins a dues vegades. Les del gener marquen tendència i són molts els que, per descomptat, aprofiten aquests dies de percentatges per emprovar-se allò o allò altre. Sabates, jaquetes, camises, vestits...

En aquest període, tampoc no és estrany, al tren, veure usuaris amb bosses i més bosses. La febre de les rebaixes que ens mostra el telenotícies cada 7 de gener deriva en sumes, restes i tants per cents. M’emporto aquesta peça o m’espero uns dies més? Trobaré aquests mateixos pantalons la setmana vinent? Quin serà el preu de l’americana a finals de mes? Talles, colors i models que posen de relleu el paper del petit comerç i el dels grans centres comercials. Això és l’atenció personalitzada o l’agafi-vostè-tot-el-que-pugui. Els dos són espais diferenciats que han de poder ser compatibles, depèn de les circumstàncies i del que hom busqui. Tampoc cal fer-ne una llista de pros i contres.
El que sí que veiem en períodes de creixement comercial és la possibilitat que es pugui obrir els diumenges i els festius. Però Madrid, fins i tot, va recórrer al Constitucional la llei catalana d’horaris comercials. El debat al voltant de quin model de comerç volem és obert. Quins són els límits dels horaris comercials, si és que n’hi ha d’haver? No és una novetat d’enguany, reconeixem-ho, però és una qüestió que ja fa temps que s’arrossega i les posicions continuen sent divergents. El fet que a la llei catalana s’hi hagi de sumar unes reglamentacions d’àmbit estatal no facilita l’entesa de paràmetres.

És veritat que la societat ha canviat molt en els últims anys i amb els canvis socials, també els hàbits de consum. Cada vegada, per exemple, s’estén més l’opció de comprar per Internet, tot i que continua sent una pràctica minoritària. Ja és prou segur? Més comuna és la targeta de crèdit com a forma de pagament, sobretot quan les xifres s’eleven. Tot i així, encara hi ha establiments que no n’admeten. També depèn del context i de les circumstàncies. No és el mateix voler pagar un cafè descafeïnat de màquina que un seguit de peces de roba. A vegades, hi ha extrems insalvables i també hi té molt a veure la comissió que reclami l’empresa a les botigues per l’ús d’aquestes eines. Quina és la quantitat mínima que heu intentat pagar amb targeta? Us l’han acceptada? Sinó sempre hi ha caixers a la vora... que les monedes i els bitllets encara existeixen.

Parlava d’hàbits de consum i d’horaris comercials. I per donar-hi resposta s’han anat creant nous mecanismes. Si ens havíem acostumat a veure màquines de begudes i snacks en recintes esportius i d’altres de cafès en instal·lacions públiques, les seves formes i la diversitat dels productes que ofereixen també s’està ampliant. Un exemple d’aquest fenomen es fa evident en una de les primeres o de les últimes —depèn de com es miri— estacions de metro de la línia verda. A prop de zona universitària, quan baixes les escales per dirigir-te a les andanes, abans d’arribar-hi, en una mena de hall on hi ha els mapes de les línies, és on et trobes aquest vessant en la seva màxima potència. Una màquina de vènding d’aquestes ocupa tota una paret, amb desenes i desenes de productes de tipologies ben diverses.  Els estudiants, ja se sap.

D’altra banda, en algunes localitats com Vic o Solsona, fa uns quants anys que s’hi han instal·lat màquines expenedores de llet. Per l’envàs, hom pot adquirir-lo a la mateixa pantalla o portar-ne un de propi. No cal dir que la primera vegada que vam veure-ho —a la capital del Solsonès—, només per la sorpresa que vam endur-nos, no vam poder evitar de provar-ho. I, a la segona, potser pel fet de ser a Osona, vàrem tornar-hi. Potser, a hores d’ara, ja és una iniciativa estesa per totes les comarques eminentment ramaderes del país.

Entre una cosa i altra, veiem com realment el món del comerç és ple d’innovacions. Ara és qüestió d’escollir, a cadascú el que més li plagui.