Durant aquests darrers dies, han estat moltes les veus que han opinat de la manera més diversa sobre l’acord final entre Mas i Junqueras en relació amb la data de la votació de les eleccions al Parlament de Catalunya, convertides en plebiscitàries. Personalment, crec que és una data ben correcta, ja que, al meu entendre, al procés li falta encara molta feina per fer i, per tant, avançar-les al març com volien tants i tants suposats entesos en sociologia independentista, no era gens assenyat.

I és que crec que als qui estem convençuts de la necessitat que esdevinguem un nou país d’Europa, tant ens fa si votem al setembre o l’any 2016; francament, no crec que córrer sigui positiu, perquè penso que ara estem en un punt que ja no cal demostrar res entre convençuts, ni fer més vies, ni omplir més Barcelona. Ara ja no cal demostrar testosterona entre nosaltres, cal predicar en territori hostil; predicar entre tots aquells que ni saben que existeix TV3; RAC1 o diaris en català; entre aquells que de català només saben dir «Déu» en marxar o acomiadar-se d’algú, per no parlar de les necessàries estructures de país. Als qui estem convençuts, només ens cal un petit crit per tornar a estar al peu del canó, com a la taula i al llit, al primer crit. Però, si volem fer res de bo i guanyar, cal predicar ni que sigui al desert, perquè, fins i tot, els escorpins votin sí a la llibertat nacional.