Si hi ha un monotema durant les darreres setmanes i encara més des de diumenge —i ja se sap que en això dels monotemes les coses van a tongades als mitjans de comunicació— és el de les eleccions gregues, ja no diguem la victòria diumenge de Shiritza i, per descomptat, el tema de Podemos/Podem, que sembla que ha vingut per convertir-se en una mena de granet molest per a tot l’espectre polític conegut fins ara. Amb tot plegat, veig força perillós el gran acte de fe col·lectiu que, en general, molts ciutadans han posat en aquesta mena de partits-pantalla, partits-mirall d’un canvi en l’actual sistema de capitalisme financer en el qual estem instal·lats; i, francament, des del meu punt de vista, no crec gaire ni en aquesta mena d’esperances cegues de la població en polítics i/o partits, ni tampoc en solucions màgiques a les coses.

I és que, senyores i senyors, les faves penso que estan ben comptades i, si algú pretén canviar el sistema o les condicions d’aquests, avui dia només existeixen les solucions globals i penso que, amb un parell de reunions amb la senyora Merkel, tant al grec com a l’hispànic se’ls passaran les ganes dels experiments.
Si una societat vol canviar cap a un conjunt de valors que encarnarien millor l’esperit de la justícia social, penso que els canvis han de ser fets a partir d’accions de comportament individual, d’actituds en el dia a dia i no pas a l’antiga.

Principi d’acció/reacció i canvi de karma finalment, global, el contrari seria allò del «Por el Cambio» (PSOE, any 1982).