Ja he arribat a l’aeroport, ara sóc a Hamburg, però la meva destinació d’aquí un parell d’hores és Ginebra. Durant el vol llegeixo informació sobre el país dels Alps. A Suïssa també se l’anomena l’estat helvètic (que recorda a com es fa referència a Grècia com l’estat hel·lènic, o a França com la Gàl·lia) que està dividit en zones lingüístiques, que vindrien a ser àrees territorials on a cada una es parla majoritàriament una llengua. La zona francesa, amb ciutats com Ginebra i Lausanne; l’alemanya amb Berna i Zurich; l’italiana anomenada Il Ticino, amb la ciutat de Lugano, i la zona romanx al cantó de Grisons. Totes quatre llengües oficials.

Ginebra va confederar-se amb els altres territoris helvètics el 1814 i, de fet, al passeig vora el llac Leman, als jardins anglesos, després del pont del Mont Blanc, hi ha les estàtues de dues dones, Geneva i Helvetia, que simbolitzen la confederació. Geneva amb una corona de torres al cap, que representa les muralles de la ciutat, i Helvetia amb llorers.

Arribo a Ginebra i em rep una ciutat lleugerament enfarinada per la neu, a la sortida de l’aeroport, allà on es recullen les maletes, tothom pot disposar d’un bitllet gratuït per anar amb tren al centre. Al tren començo una conversa amb els del seient del davant, que em parlen de la ciutat, els transports i el paisatge. Un cop a l’estació central, Cornavin, em dirigeixo a l’hotel. És interessant que amb la reserva en un hotel de la ciutat es té incorporat un bitllet de transport.
Passejo per la rue Lausanne, passo per davant de Notre Dame, cap als ponts, ara anirem a sopar amb els que també han arribat a la tarda. Els carrers del centre-centre es divideixen entre els llargs de botigues luxoses i els que s’enfilen cap amunt, més estrets, més carrerons antics. Girem un carrer i ens trobem amb la catedral de Sant Pere i ens la quedem mirant, l’entrada recorda els temples grecs i romans, d’estil neoclàssic. Com si fos un panteó parisenc a escala reduïda.

Per aquells carrers no hi circula gairebé ningú, algun restaurant de tant en tant, o un bar més enllà. Finalment, ens decidim a entrar en un d’aquests llocs per sopar.

L’endemà al matí havíem quedat a les vuit al Palais des Nations. És un lloc que no pots copsar tot sencer d’un cop, des d’una banda en veus una entrada, hi ha uns jardins, si camines més enllà des d’una altra banda veus una altra cara, i encara més enllà una altra. Per dies escollits hi ha l’entrada per les quatre fileres llarguíssimes de banderes posades ben rectes, dues fileres a cada banda formant un passadís que porta fins a la porta principal.

Per dins l’edifici o més aviat conjunt d’espais està distribuït per zones. La sala de les Nacions Unides on es reuneixen els països té forma de semicercle, com si fos un parlament, amb el cartell del país a cada seient, on s’asseu el representant, i darrere una cadira on s’asseu l’assessor. Al fons hi ha les cadires per altres organitzacions que hi tenen representació i per la premsa. L’ONU té també un canal que emet en directe algunes sessions.

Dues plantes més avall hi ha una cafeteria amb vistes al parc del Palais i Ginebra, al costat una sèrie d’ordinadors amb connexió lliure a internet. En aquestes plantes hi ha més sales distribuïdes aquí i allà. Si es va caminant s’arriba a un passadís amb vidres a banda i banda, amb marbre aquí i allà, que al cap de cinc minuts, després de baixar amb ascensor, porta al restaurant.

Seients, cadires que trobem de tant en tant, escales mecàniques per anar d’una planta a l’altra, ascensors. Està tot pensat per facilitar la circulació.
L’endemà vaig seguint la vora del llac Leman fins al parc anglès, el sortidor d’aigua del llac és més actiu que mai. Torno als carrers més històrics  per tenir una nova perspectiva, tot és de pedra, tot transporta a un passat ben present. Aquesta ciutat de cent noranta mil habitants, on es pot arribar a tot arreu a peu, combina la història amb la política, les llengües oficials amb el franc suís, els rellotges amb la xocolata. I aquí, a la seu de les Nacions Unides, hem pogut contribuir a internacionalitzar la llengua i la cultura catalanes.