Sóc al tren direcció València. Hem deixat endarrere Vinaròs, Benicarló, Alcalà de Xivert, Castelló... Anar al País Valencià sempre em ve de gust, hi aniria, de fet, encara molt més sovint del que hi vaig. M’agrada passejar-me pel barri del Carme de València, pujar a les torres de Serrans i contemplar el nucli antic, els terrats, el parc del Túria, i veure al fons Benimaclet, aquest barri on hem passat hores esplèndides. Anar a sopar al Terra, passar per Facultats per assistir a un acte dels departaments d’història o filologia. Conversar amb estudiants que formen part de sindicats universitaris amb consciència de país, trobar-me amb joves que dediquen el seu temps lliure a entitats que treballen per la llengua i la cultura, parlar amb la gent que porta una de les poques llibreries en català a València, com va el sector? Quines són les últimes tendències? Com tenim els clàssics catalans? A prop del Mercat Central entrar al Ca Revolta per escoltar un concert o un recital. El 9 d’octubre l’hem deixat endarrere, el 25 d’abril és d’aquí uns mesos, i entre mig, el 19 de març, St. Josep, les Falles. La festa que ofereix les més grans ambigüitats, on alguns residents a València marxen per estalviar-s’ho, on d’altres en formen part activament a les Falles tradicionals o alternatives, on en determinats barris s’organitzen activitats més allunyades de les estrictament municipals o de penya fallera.

De fet, la indústria de les falles és digna de ser estudiada. Aquestes monumentals construccions que podrem veure d’aquí un mes i mig, planificades amb tanta antelació i preses del foc amb tanta rapidesa comporten tot una infraestructura material i humana que mou part de l’economia, almenys de la ciutat. Proposo preguntes a l’aire. Quin model econòmic volen els valencians? Com està la sostenibilitat, la cultura o la projecció a llarg termini? I per anar més enllà, quina relació s’ha volgut crear entre una festa popular i la identificació sentimental o territorial envers determinat país o llengua? Això em recorda al que sovint se sent a dir com “València, platja de Madrid”, o quan al País Valencià se l’ha volgut anomenar “Levante”; en tot cas, si un lloc està a “llevant” sempre és respecte un punt de referència més a l’oest, en aquest cas la ciutat de la Puerta de Alcalà, doncs, no? D’alguna manera s’assembla a quan algunes persones diuen “plou al nord”, ens hauríem d’imaginar o ve els Pirineus i més enllà de l’Albera o en tot cas, un ambigu nord cap a altres estats europeus. Però elles es refereixen al nord de la península Ibèrica, és a dir, el que per a nosaltres seria l’oest o nord-oest peninsular.

Hem arribat a Sagunt. Si mai sou aquí és visita imprescindible el teatre romà, us deixarà bocabadats. I si en teniu la possibilitat, és molt recomanable una excursió en bicicleta pel Parc Natural. Tarongers, vinyes, baixant per la costa muntanyes a mà dreta i una planúria que s’estén fins al mar a mà esquerra. Pobles amb una calma especial d’on en sobresurt un petit campanar, alguns edificis ben alts al fons, que ens indiquen el grau de conservació de la costa i el nivell de voluntat per preservar l’equilibri i la sostenibilitat del territori. Perquè tots ho sabem, al País Valencià li han mancat polítiques que vetllin pel benestar cultural, paisatgístic, lingüístic i comunicatiu.

On són els tant necessaris mitjans de comunicació en llengua pròpia? On és l’imprescindible ensenyament en català a les escoles i instituts, precisament en un territori amb una situació lingüística com al país dels tarongers? On són les polítiques culturals en aquesta llengua? Clar, hi ha algunes iniciatives particulars que permeten gaudir periòdicament d’alguna pel·lícula en català, però de manera excepcional. I també podem trobar projectes sòlids que fan camí, tot i les dificultats.

Sóc a punt d’arribar, Estació del Nord, carrer Cavallers, plaça de la Reina, tot és a punt per a una nova oda a València.