La setmana passada us vaig fer unes petites reflexions sobre com la música era més present a les nostres vides del que podíem arribar a imaginar i, fins i tot, us vaig comentar que el cosmos es movia per vibracions i que totes aquestes vibracions harmòniques creaven música. Doncs, bé, ara em voldria entretenir en aquest darrer aspecte. Sí, les vibracions fan que el nostre cosmos, l’engranatge misteriós de la nostra i de totes les natures recreïn la creació constantment, atemporal i infinita, i tot plegat, enmig d’una música que només qui té l’ànima en pau i, per tant, que està en pau amb si mateix pot arribar a captar i apreciar-la, la música que les vibracions recreen.

Malauradament, però, els sorolls i els neguits causats per les falses necessitats d’un gran nombre de persones i les necessitats no satisfetes reals com ara el menjar i l’habitatge d’una gran majoria de desgraciats, fan que aquelles vibracions que tot ho mouen passin desapercebudes i que el buit interior es faci massa present en la quotidianitat.

Hem creat, amics i amigues lectors, una societat buida de continguts que nega les vibracions còsmiques i són pocs els qui se senten part d’un tot, de la música que tot ho impregna; de la plenitud d’una creació que oscil·la d’aquí cap allà, talment com un pèndul infinit de múltiples direccions.

Sí, les vibracions són música i, potser, Déu en si mateix és música plena.