Aquesta vall de llàgrimes on vivim, tot i que alguns en deixen anar més que d’altres, de llàgrimes, i ben pocs, senzillament, ja no tenen ni forces per plorar i menys encara per emocionar-se, està farcida d’autèntiques paradoxes.

I és que, senyores i senyors, si ja els deia que al fenomen aquest del nou govern grec li quedaven dues reunions amb Merkel per baixar del burro. Qui realment no pinta res en tot aquest debat previ a la baixada de cap dels grecs és l’Estat espanyol. Aznar, si ho recorden, ja posava la cama més alta que Bush damunt la taula d’una de les estances del ranxo del segon i anava dient per aquí i per allà que «España va bien».

Zapatero, si també ho recorden, deia que la banca espanyola era un prodigi de virtut i que tenia una salut de ferro i que mai, mai de la vida, li passaria el que començava a passar a la banca d’altres països europeus.

Ara, els de Rajoy van per Europa presumint del bé que creix Espanya i, a diferència dels grecs, sap fer créixer l’economia i pagar els deutes. Bé, com en les altres ocasions, l’avantsala d’un nou cataclisme econòmic. Ni Espanya ni Grècia poden pagar el deute ni tampoc els bancs alemanys poden deixar de cobrar per salvar el coll. La cosa és que el sistema actual és mort i, com els deia, ni grecs ni ningú poden canviar ni els deutes ni les societats; és cada individu qui, mitjançant la seva actuació, canviarà el món.