Diaris, ràdios, televisions, món digital i noves tecnologies, tot una gran quantitat de plataformes que ens informen, ens entretenen, ens ofereixen opinions i investigació. Tots d’alguna manera ens parlen de la realitat, del que passa aquí i allà, i ens ofereixen el món des d’un marc conceptual propi.

La premsa comarcal i les ràdios locals són peça clau dins d’aquest conglomerat dels mèdia. El periodisme de proximitat, el fet d’explicar el que succeeix en un indret des d’allà mateix ens dóna la possibilitat de tenir informació de primera mà, especialitzada, però també global. Cròniques contextualitzades, amb coneixement de causa, amb mirades properes. Els mitjans locals i comarcals són els que vertebren la comunicació del país, els que ens relaten la vida. Els mitjans d’àmbit nacional, com la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, televisió de les Illes Balears juntament amb valuoses aportacions del sector privat també són, al seu torn, imprescindibles. Un país necessita mitjans propis, veure els esdeveniments i que els expliquin des d’un marc de referència comú. Tenir uns mitjans nacionals, transparents i plurals és una peça crucial per a la construcció i consolidació d’un país, d’uns territoris, d’un espai compartit. En aquest sentit, hi ha una aposta clara del conjunt de territoris de parla catalana per tenir mitjans de comunicació comuns que mostrin aquesta continuïtat, aquest espai comunicatiu comú?

I, a més a més, trobem com les darreres enquestes electorals ens indiquen, per exemple, la importància del paper dels mitjans de comunicació en la política i en l’aparició de lideratges i de nous fenòmens mediàtics. També des de fa uns mesos tot un seguit de temes han ocupat nombroses portades a la majoria dels diaris. Temes que estan a l’ordre del dia com la tancada de Ràdio Televisió Valenciana sembla que tornaran a reaparèixer a l’agenda dels mèdia en els propers mesos, si hi ha canvis en les ben properes eleccions autonòmiques a la terra dels tarongers. També sembla que la denominada nova era dels mitjans de comunicació o la revolució del ciberespai, amb l’eclosió d’Internet i les noves tecnologies, hagi arribat per quedar-se i per jugar el seu paper en els espais de comunicació. D’altra banda, tan per la conjuntura actual que està vivint Catalunya com pels nous formats i polítiques de mitjans, qüestions referents a la Constitució, els marcs jurídics i les polítiques de regulació dels mèdia són tema de debat constant.

A més, des d’un punt de vista d’interès sociolingüístic, la reflexió entorn dels mitjans i el model de llengua, el seu ús i estandardització fa almenys tres dècades que continua vigent, buscant la millor fórmula, el millor model. Fonètica, lèxic o llibres d’estil dels mitjans de comunicació, d’institucions públiques i de les Universitats debaten i proven de donar solucions per trobar un equilibri sobre la qüestió de quina hauria de ser la llengua estàndard. Quina és la posició a adoptar entre la varietat, la representativitat, la tradició o el pes demogràfic dels parlars d’una llengua. S’ha escrit força sobre tot plegat, i la qüestió ens la trobem cada dia quan sentim els presentadors dels telenotícies, quan llegim una crònica a la premsa escrita o digital o quan un locutor parla en un programa de ràdio, per citar només tres exemples quotidians.

Com ha evolucionat l’espai català de comunicació? Quins són els nous reptes en un context i un marc social, polític i lingüístic com l’actual? Totes aquestes qüestions i moltes més són exposades, argumentades i analitzades amb un discurs nítid, erudit i contrastat pel catedràtic de Teoria de la Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra Josep Gifreu Pinsach en el seu darrer llibre: El català a l’espai de comunicació, editat per Publicacions de la Universitat de València (2014). El volum és una lúcida síntesi de les obres d’una vida dedicada a la comunicació, al periodisme i a la investigació, i compta amb pròleg del sociolingüista Isidor Marí. Un llibre de capçalera.