Senyores i senyors, se suposa que aquest país nostre, Catalunya, està en un procés, en procés de poder arribar al màxim d’independent possible dintre el poc independent que un pot acabar sent avui dia i, és clar, se suposa que el nou país, si es fa, a part de totes les consideracions històriques o les que vostès vulguin, representa que hauria de ser millor que el que país que es deixa enrere.

Dit això, permetin-me que tingui els meus dubtes en referència a un tema que no ens fa gens millors als nostres encara veïns i companys de passaport. Em refereixo al fet que tenim un esperit, una mentalitat —per dir-ho d’alguna manera— de «bienvenido Mr. Marshall». I és que, almenys, un servidor n’està fins al capdamunt de sentir, fins i tot, des d’abans que obrissin les seves portes, que si el Mobile aquí, que si el Mobile allà; que si tens diners per a taxis; que si tants per a hotels; que si la gran Barcelona…

Francament, n’estic ple de tot plegat. I ja no parlem del sarau que muntem quan quatre il·luminats aterren al solitari aeroport d’Alguaire —sí, aquí tampoc no ens vam lliurar de fer disbarats amb les infraestructures— o quan algú parla bé de nosaltres en qualsevol pàgina internacional. Ja no els diré el calvari que suposa haver de parlar sobre Barcelona quan un es mou fora del país, ja que no associen res més de Catalunya que no sigui Barcelona fora la Jonquera. I així anar fent, perquè ser català també és cansat i, algunes vegades, trist.